En el meu missatge anterior us comentava que Darwin, més enllà de la decepció que el va envair només desembarcar a les Illes Galápagos, era molt a prop de noves i excepcionals sorpreses. Aquestes sorpreses no trigaren en fer-se evidents: estranyes formes de vida que només poden observar-se en aquest arxipèlag.

Animals sense por

I el més sorprenent és que aquests animals no tenien por dels humans. Permetien una gran proximitat. Una característica que encara avui sorprèn als científics que treballem a les Galápagos es que podem prescindir dels potents teleobjectius de les nostres càmeres fotogràfiques –que serien bàsics en indrets com l’Amazònia i els boscos africans– i podem fer servir òptiques curtes. No és estrany estudiar, dibuixar i fotografiar a les aus, rèptils i mamífers marins a molt poca distància; la distància prudencial que decidim els humans per tal d’evitar molestar-los en el bell mig de les seves conductes i cicles de descans, alimentació, aparellament, reproducció, etc.

Iguanes que mengen algues

Un dels animals més emblemàtics i interessants de les illes Galápagos és la iguana marina. Si veiem algunes de les escenes de la pel·lícula Master&Commander filmades a les Galápagos, comprovem la sorpresa del metge i naturalista de ficció –unes dècades abans que Darwin– en contemplar iguanes que són capaces de nedar i submergir-se. Efectivament, l’únic indret del món on podem trobar iguanes marines és a les Illes Galápagos. A diferència de les seves parents terrestres continentals, i davant la impossibilitat de trobar aliment a terra ferma, es nodreixen d’algues; és per això que es veuen obligades a endinsar-se en les fredes aigües del Pacífic. Moririen, però, si no poguessin tornar a escalfar els seus cossos i és aleshores quan es situen sobre les laves o la sorra de la costa per rebre el rajos solars equatorials (el color negre corporal és una gran avantatge alhora que un bon camuflatge a les laves negres quan, de petites, poden ser capturades pels seus depredadors).

Un experiment poc científic

Darwin pensava que eren animals molt lletjos i antediluvians, però també descriu, com a experiment, la malifeta d’un mariner que tenia curiositat per saber quan temps podien aguantar les iguanes sota l’aigua. Agafà un exemplar, li lligà un pes, i el llençà al fons del mar. Va passar una hora, i van rescatar al llangardaix de laboratori. La sorpresa fou que la iguana encara era viva. No es tractà d’un experiment científic però sí que la ciència avui pot afirmar que les iguanes marines han desenvolupat unes adaptacions fantàstiques per sobreviure en el mar. Entre d’altres coses sempre les veurem expulsar la sal acumulada en el seu organisme mitjançant una mena d’estornuts, seguits d’un aerosol salí que, segons bufa el vent, s’acumula a sobre dels seus caps formant una espectacular crosta de sal.

En el proper missatge parlarem de les espectaculars tortugues gegants, no us el perdeu!

Jordi Serrallonga