Una trista parada al camí

Abans d’arribar a Lhasa, encara ens vam aturar a un petit poblet on una nòmada agonitzava i requeria assistència mèdica. Els metges van poder reduir l’elevada tensió sanguínia, mitjançant una petita intervenció a través del nas, un antic sistema curatiu tibetà habitual en aquests casos. De totes maneres, no hi ha moltes esperances que es recuperi. Sovint l’altiplà sembla despietat, però en realitat reflecteix en aquests paratges una eterna lluita de l’ésser humà per la supervivència, quan ben entrat el segle XXI es veu encara mancat de les mínimes atencions sanitàries, socials i educatives.

El balanç de la recerca

A Lhasa vam fer balanç de l’expedició, en el seu àmbit de recerca i, també, en el de cooperació. Examinem la recerca. Hem aconseguit prou informació de Khyungdzong –que s’afegeix a la d’una anterior expedició– com per tenir una descripció exhaustiva de l’indret, des del punt de vista més arqueològic –i  fins on ens ha estat permès arribar– , com antropològic, amb una catalogació de totes les manifestacions bonpos que s’hi poden trobar. A tot això li sumem un recull de llegendes sobre el llac Dangra recollides aquests dies entre els habitants de Wombu i que formen part d’una tradició oral tibetana amb arrels molt profundes en el temps i de valor incalculable. També hem aconseguit alguna informació destacable sobre la biografia del lama Khyungtrul Rinpotxe. Sens dubte, també hi ha aspectes negatius, com l’estat de salut del nostre amic Tenzin Namgyal, l’antic deixeble del lama tibetà. Postrat en el seu llit, no ens va ser possible conversar amb ell en aquesta ocasió; i que aquestes línies siguin un homenatge a la seva bonhomia.

Un gran tresor

Poc abans de marxar de Lhasa, vam rebre una sorpresa molt agradable. Em va venir a veure un dels nostres metges tibetans amb un regal de gran valor per als nostres estudis. En Kalden prové d’una regió del Tibet amb un nombre significatiu de població bonpo i, per aquest motiu, hi coneix alguns dels seus lames més erudits. Fa poc, un d’ells va mostrar-li un antic manuscrit heretat de generació en generació i que avui el guarden gelosament alguns monjos bonpos. En van fer una fotocòpia, amb la qual em van obsequiar. Són tan sols vuit fulls i no està complet, però no per això perd ni un bri d’interès. El manuscrit conté un recull dels sistemes d’escriptura zhang-zhung  (o shangshung) més importants. Tant la llengua com l’escriptura zhang-zhung són avui dia encara tema de debat i d’intensa recerca entre els historiadors de Bon. No existeixen gaire exemples d’aquesta escriptura i aconseguir-ne una mostra sempre és motiu de satisfacció, encara que es tracti d’un manuscrit probablement del segle XVIII o XIX (cal tenir en compte que els guàrdies rojos xinesos va convertir en cendres la pràctica totalitat del corpus textual bon i budista del Tibet ). Segurament, la peça més valuosa d’escriptura zhang-zhung encara es conserva a l’exili: el segell del darrer rei de Zhang-zhung, Ligmihya.

L’hora dels adéus

No m’allargo més. Vam deixar Lhasa en un ambient enrarit. El 2009 és un any molt especial i alhora complicat per als tibetans. Tropes xineses patrullen els carrers amb el dit al gatell, les fotografies no són benvingudes i quan fosqueja convé aixoplugar-se en la discreció. Confiem que amb Recerca en Acció us hàgim contextualitzat l’expedició en el si de la cultura tibetana i hàgim estat capaços de transmetre, malgrat les circumstàncies, la infinita riquesa que amaga el País de les Neus.

Adéu-siau i fins aviat. Jemar jeyong.

Josep Lluís Alay