L’entrada de les tropes de Jaume I a Múrcia va ser semblant a la de València. El sarraïns es van rendir i es va fixar una data pel lliurament de la ciutat. No hi ha, doncs, ni arengues, ni crits d’ànim del rei ni aparicions providencials de sant Jordi.

Un rei impacient que plora en veure onejar la senyera  

En el relat que dóna el Llibre dels fets de la presa de possessió de Múrcia l’únic element dramàtic és la impaciència del rei, que és fora de la ciutat, per veure els seus homes a les muralles i la seva senyera onejar a les torres de la ciutat. Jaume I, ple de neguit per una trigança que li comença a semblar excessiva, prega a la mare de Déu, com havia fet davant les muralles de Medina Mayurqa, que intercedeixi. Quan, a la fi, el rei veu els seus homes a les muralles, i la seva senyera a les torres, baixa del cavall i, plorant d’emoció, s’agenolla i besa la terra. Són els mateixos moviments que Jaume I havia fet en veure la seva senyera en una de les torres de València (§ 282). Només hi ha una diferència: a València, en baixar del cavall, el rei, abans d’agenollar-se i besar la terra, va situar-se en direcció a l’orient, és a dir cap a Terra Santa. Encara que en el relat que dóna el Llibre dels fets de la capitulació de Múrcia aquest detall no hi consti, és gairebé segur que el rei, ple d’esperit de croada, va fer el mateix, és a dir va tornar a orientar el seu cos en direcció a Jerusalem.

Si vols escoltar i llegir aquests episodis, fes clic a aquest fragment de la versió digital de El Llibre dels fets.

Una decisió poc salomònica!

La presa de possessió de Múrcia, malgrat la trigança i els nervis, va ser fàcil. On va haver-hi problemes, com devia passar sovint, va ser en l’aplicació dels pactes de la capitulació. El gran problema, segons el Llibre dels fets, va ser la fixació del lloc precís on havia d’acabar la ciutat cristiana i començar la musulmana. Segons Jaume I, el punt de separació era l’antiga mesquita, que havia de passar a ser cristiana i que es va acabar convertint en la catedral de Múrcia. Segons els sarraïns, però, els pactes escrits estipulaven que totes les mesquites havien de continuar en les seves mans. Jaume I, en una decisió que no es pot qualificar pas de salomònica, va resoldre el conflicte passant per sobre dels pactes, per més sancionats que estiguessin per l’escriptura: per una banda, els cristians necessitaven una església, mentre que els sarraïns ja tenien prou mesquites; per l’altra, el rei necessitava poder dormir a les nits, sense que el destorbessin les pregàries nocturnes dels muetzins.

Per tant, assumpte resolt: Múrcia va tenir una catedral, els sarraïns es van quedar amb les mesquites menors i el rei va poder dormir tranquil a l’alcàsser de la ciutat.

Per conèixer què representen aquestes pregàries i per què en Jaume I en faria referència de vàries maneres, et convidem a llegir El cant del muetzí.

S’ho prendria de la mateixa manera en Frederic II i molts anys més tard, Napoleó Bonaparte que el rei Jaume? Descobreix-ho al relat Frederic II Jaume I i Napoleó: Tres conqueridors i un muetzí.

Xavier Renedo