El cinema, com altres suports narratius, s’articula al voltant d’arquetips, i la figura del científic no ha escapat a aquests esquematismes. Roslynn D. Haynes, autora del llibre From Faust to Strangelove (1995), ha realitzat un estudi sobre les representacions dels científics a la literatura occidental, proposant una classificació en diversos estereotips. A titol de mostra, podríem citar els més representatius:
+ El científic alquimista: es tracta del clàssic científic, maníac i obsessiu, que persegueix un determinat objectiu intel·lectual no exempt de certs aspectes diabòlics. Tot i que sembla haver passat a millor vida, alguns han volgut veure un cert paral·lelisme entre aquest estereotip d’altres èpoques i el modern bioquímic, capaç de produïr noves espècies mitjançant enginyeria genètica (eludint els aspectes diabòlics, tot sigui dit).
L’exemple més notable el trobem a Faust (1926, F. W. Murnau), adaptació cinematogràfica de la novel·la homònima de Goethe, o en la mítica figura del Dr. Rotwang, de Metrópolis ( 1927, F. Lang). El Dr. Herbert West, de Re-animator (1985, S. Gordon) o l’inefable equip d’investigadors de Jurassic Park (1993, S. Spielberg), en serien exemples més moderns.
* El savi despistat: per definició, no toca de peus a terra. Més còmic que sinistre, ignora les implicacions socials de les seves descobertes. Científics com el Dr. Brainard, de Un sabio en las nubes (1961, R. Stevenson), el Dr. Kelp, interpretat per Jerry Lewis a El profesor chiflado (1963, J. Lewis), el Dr. Cavor, de La gran sorpresa (1964, N. Juran) o el més modern Dr. Emmett Brown, de Regreso al futuro (1985, R. Zemeckis), en serien una bona mostra.
* El científic romàntic: la ciència és la seva fita, fins i tot, per damunt de les fites característiques (fortuna, poder, amor, …) que ambiciona el comú dels mortals. Sovint, defugeix qualsevol mena de relació humana. La seva condició de sacerdot de la ciència és, en part, admirada per la seva abnegació i entrega, però alhora denostada per la seva deficiència emocional. Gairebè sempre, acaba pagant la seva obsessió amb la mort. El paradigma és el professor Frankenstein (que ha gaudit de múltiples adaptacions cinematogràfiques, la darrera dirigida per K. Brannagh l’any 1994). Altres exponents d’aquest selecte club l’integren el Dr. Jekyll (El Dr. Jekyll y Mr. Hyde, 1931, R. Mamoulian), el Dr. Moreau (La isla del Dr. Moreau, 1977, D. Taylor; 1996, J. Frankenheimer), el Dr. Caine, de El hombre sin sombra (2000, P. Verhoeven), o el protagonista de Una mente maravillosa (2001, R. Howard), inspirat en la figura de l’exèntric matemàtic John Forbes Nash. Tot i que el paradigma del científic carent d’emocions el constitueix un alienígena: l’inefable Mr. Spock, de la televisiva Star Trek.
* L’aventurer heroic: característic de períodes d’optimisme i confiança en la ciència (la fi de la segona guerra mundial, per exemple), evidencia una forta inquietud intel·lectual, així com un caràcter excèntric però alhora decidit. Presenta un carisma notable entre els seus congèneres. Alguns exemples els trobem en George, l’intrèpid aventurer de El tiempo en sus manos (1960, G. Pal), el Dr. Forrester, de La guerra de los mundos (1953, B. Haskin), o en l’inefable prof. Quatermass (El experimento del Dr. Quatermass, 1955, V. Guest).
* El científic idealista: un dels pocs estereotips decididament bo, capaç d’avantposar valors ètics al progrés tecnològic, arribant a enfrontar-se (a vegades, violentament!) amb els seus congèneres en defensa dels seus ideals. El Dr. Morbius, de Planeta prohibido (1956, F.M. Wilcox), Freeman, l’astronauta a càrrec del darrer jardí-hivernacle terrestre, de Naves misteriosas (1972, D. Trumbull) o la Dra. Arroway (Contact, 1997, R. Zemeckis) -un dels pocs exemples de científica heroica al cinema- en serien una mostra representativa.
En un proper missatge analitzarem el vestuari del científic i la seva caracterització, que sovint ens ofereix personatges plans, quasi de cartró-pedra.
Fins al proper missatge!
Jordi Jose, professor del departament de Física i Enginyeria Nuclear de la Universitat Politècnica de Catalunya
Una mente maravillosa (A Beautiful Mind, 2001; R. Howard), aproximació a la controvertida figura del matemàtic i Nobel d’economia John Forbes Nash. Exemple del científic a mig camí entre la genialitat i la bogeria.
El professor Gustav Lindt, convenientment vestit amb bata blanca, davant una pissarra farcida d’expressions matemàtiques. Imatge emblemàtica que exemplifica la imatge popular del científic vista pel cinema. Del film Cortina rasgada (Torn Curtain, 1966; A. Hitchcock).
Un altre exemple de mad scientist -savi boig-, el professor Gerald Deemer, del film Tarántula (Tarantula, 1955; J. Arnold), un dels nombrossos exemples de científic que treballa aïllat, en perfecta reclusió al seu laboratori…
Sebastian Caine, el científic protagonista del film El hombre sin sombra (The Hollow Man, 2000; P. Verhoeven), és catalogat com a màxima autoritat en el seu camp a una edat en que els científics brillants ja despunten però als que difícilment ha arribat la fama i el reconeixement…
La eminent Dra. Christmas Jones, de El mundo no es suficiente (The World is Not Enough, 1999; M. Apdted), un prodigi físic (en sentit ampli), vestida de forma poc tradicional per un científic. Tota una experta mundial en desarmament… a tan tendra edat!
Tal i com explica Manuel Moreno a Batas blanques per a l’eternitat, La Dra. Jones és “la física nuclear més improbable de tota la història: només amb una trentena d’anys és ja una prestigiosa científica, reconeguda experta mundial en desarmament. Prestigi i reconeixement que els científics reals només obtenen després d’una dilatada carrera.”
Respondre