En les comunicacions anteriors de la nostra campanya us havíem dit que explicaríem algunes coses que ens uneixen als catalans i als salvadorencs (bé, potser no a tots però sí a molts, i en tot cas crec que és una cosa remarcable quan es visita el país).

Us havíem explicat també que una part del nostre interès rau en el volcà de San Salvador, per evidents motius de risc volcànic. És un dels estratovolcans actius del país (com el San Miguel, que vàrem visitar per mostrejar els gasos emesos) que ha ofert activitat amb una certa freqüència en períodes històrics. El volcà de San Salvador produeix magmes amb una composició variable entre basàltica (la més pobre en silici i per tant la menys explosiva) i andesítica (una mica més explosiva però sempre molt més baixa que la riolítica de la caldera d’Ilopango).

 Ja hem esmentat que el San Miguel va ser actiu el 2003 el darrer cop. I podríem explicar ara que el volcà Santa Ana (a l’oest del país) va tenir activitat l’any 2005, i que el seu bessó l’Izalco  va estar des del 1770 casi 200 anys amb activitat gairebé contínua.

El volcà de San Salvador té una llarga història, complicada i misteriosa

Per la seva banda el San Salvador és un volcà que ha tingut una història llarga, complicada i no totalment esclarida fins ara (per això  hi vam anar!). La seva morfologia ho demostra, ja que el volcà clarament visible actualment (anomenat “El Boquerón”, és a dir, la gran boca o cràter) apareix dins d’una estructura molt més gran, desventrada o trencada als dos extrems, de la qual resten fragments de l’estratovolcà més antic: El Jabalí i el Picacho. Per tant, podem pensar que en algun moment el volcà va ser molt més gran i alt que ara mateix.

No se sap encara amb precisió quina mena de fenomen volcànic va fer desaparèixer tot el volum del volcà que ara no hi és. És dins d’aquesta gran estructura trencada, en una mena de niu, que ha crescut el Boquerón.

Gairebé la totalitat de la capital San Salvador és dins d’aquesta estructura major

La darrera erupció, al 1917, va consistir en una emissió de colades cap al nord, a partir d’una fractura al flanc del Boquerón. Es van registrar a la mateixa capital (o la seva àrea metropolitana, si volem) i va produir 58 víctimes. Quan visitem les colades de lava constatem que en menys de 100 anys la selva ja comença a colonitzar l’aspre pas de les laves pel marge de les colades.

L’ascens al cràter del Boquerón es produeix per una petita carretera que enllaça el centre de la capital amb les petites comunitats que gairebé cobreixen els vessants del volcà.

Per mostrejar les colades i els petits cons que trobem al llarg del camí cal obrir-se pas a cop de matxet

Una eina de treball que tothom duu a sobre com l’aixada dels nostres pagesos; no patiu, tot i la mala fama de violència del país no trobem més que gent cordial i encantadora (tot i l’aspecte intimidador dels matxets per un europeu desinformat).

La selva tropical es barreja amb els hortets amb palmeres, plantacions de blat de moro i fruiters

Tot indicant que sovint no es veuen les casetes per tot arreu.  Hi ha famílies que viuen del camp tot conreant-lo com al temps dels maies (bé, com sabeu els maies només tenien ganivets d’obsidiana, sense matxets). Passem per davant de moltes fruites que a casa nostra normalment només veiem processades, o als supermercats (cafè, cacau, pinyes, cocos,…). Us n’adjuntem algunes fotos perquè veieu com són aquestes plantes a la natura, força desconegudes per nosaltres, però no gens els seus fruits!

L’ascens de cop es cobreix de nens uniformats que acaben de sortir de les escoles, fet que al mig de la selva ens recorda que tot està molt poblat, i de fet, som a la ciutat.  Els autobusos de línia, majoritàriament ‘gringos’ reciclats, pugen i baixen del volcà guarnits amb fantasioses pintures al gust dels seus propietaris (privats).

Predominen àmpliament les pintures religioses i les futbolístiques (oh sorpresa!!!), de vegades coincidents al mateix vehicle (vegeu la foto). A El Salvador es viu intensament el futbol, concretament la lliga espanyola. I es segueixen amb passió en particular al Barça i (molt menys) l’etern contrincant blanc.

Ens aturem al “Nou Camp”…

Arribats al cràter del volcà, la darrera aglomeració de cases es situa al voltant del bar “Nou Camp”, flanquejat per un enorme escut del Barça artesanalment pintat a la paret. Encara no recuperats de la impressió (sang culer) arribem al parc natural recentment constituït. Ascendim fins poder observar, dins del gran cràter, 500 metres avall, un petit con estrombolià. Probablement deuria créixer durant la darrera erupció (tot i que no hi està connectat directament), així com l’estructura interna de les colades i petits cons piroclàstics amalgamats que conformen pis a pis el volcà.

L’Agustín Hernández i els companys de la Universidad de El Salvador descendiran fins al fons del cràter en dos dies successius i mostrejaran detalladament totes les colades presents, en una mena de “tall de pastís” interior. Al sortir d’una intensa jornada de treball tenim temps de fotografiar a la llunyania el llac i caldera d’Ilopango i abans el volcà de San Vicente. Ens aturem al “Nou Camp” i tot que no hi ha partit del Barça a la tele aprofitem per menjar unes típiques tortitas de blat de moro (pupusas).                   

A l’endemà visitem el Sitio de la Joya de Cerén, declarat Patrimoni Mundial per la UNESCO.

Es tracta de l’excavació d’un poblet maia, amb plantacions semblants a les que havíem vist el dia anterior. Les cendres i d’altres materials del volcà de Loma Caldera van cobrir cases i plantacions, que han quedat preservades després d’una erupció produïda cap a l’any 590 de la nostra era.

No sabem l’any amb certesa (les datacions per carboni 14 no tenen prou precisió) però si l’època de l’any (entre finals d’agost i primers de setembre). S’ha pogut deduir degut a l’estat de creixement de les collites (el blat de moro de la primera collita trencat a secar a la mateixa planta, i el de la segona collita començant a créixer a les panotxes). També es tenen pistes sobre l’hora del dia que va passar, observant els estris recollits i la manca de cadàvers preservats: va ser després de sopar i abans de rentar els plats i cassoles i parar els ‘petates’ (tipus de catifa) per anar-se’n a dormir.

La majoria d’habitants van tenir temps de salvar la pell

Tot i que el volcà que va cobrir el poble era només a 500 m de distància, els habitants van tenir temps de sortir per cames i salvar la pell. Un bonic exemple d’agermanament d’arqueologia i vulcanologia. 

Per aprofundir en el coneixement del jaciment arqueològic de la Joya de Cerén, podeu consultar aquest enllaç.

Domingo Gimeno