La flora dels Pirineus és rica i diversa, i deu rondar els 3.500 tàxons (espècies i subespècies) de flora vascular. Aquesta riquesa s’explica per la diversitat de relleus, de materials geològics i de diferències climàtiques d’aquesta serralada.

Paisatge d’alta muntanya Pirinenc a la Coma dels Estanyets (Espot) amb gran diversitat d’ambients (pastures, pedrusques, tarteres, llacs al fons de vall, etc.). Observeu que la meitat esquerra està dominada per materials esquistosos que formen tarteres fines, mentre que la meitat dreta la formen materials granítics que formen tarteres de blocs grossos.

Però també la flora ha estat molt condicionada pels períodes glacials i interglacials ocorreguts al Quaternari i que van provocar fortes migracions de la flora. Així, moltes de les plantes que actualment podem observar als Pirineus són pròpies de les grans muntanyes asiàtiques i àrtiques que van arribar durant les glaciacions. Un altre grup el formen les espècies centreeuropees i mediterrànies que van arribar amb les retirades del glaç, un grup petit prové de la flora relicte del Terciari (abans de les glaciacions) i, finalment, hi ha un grup que el formen les plantes exclusives de la serralada que s’han diferenciat als Pirineus. Aquest darrer grup és el més singular, per no trobar-se enlloc més del món. S’estima que gairebé el 5% de la flora Pirinenca serien endemismes (exclusius de la serralada), i gairebé el 7% subendemismes (amb gairebé totes les poblacions als Pirineus).

Cal destacar que podem trobar plantes gairebé en tots els ambients, fins i tot als més extrems com ara les pedrusques, tarteres i parets rocoses, les congesteres on la neu roman molt de temps, o als llacs d’aigües molt pobres.

Ara bé, com més rigoroses són les condicions de l’hàbitat, menys espècies hi trobem ja que poques plantes s’hi han pogut adaptar. Així, per exemple, per sobre dels 3.000 metres, als Pirineus només hi ha uns 153 tàxons, i 24 per sobre dels 3.300 metres.

Coixinets, bulbs, pèls… adaptacions singulars a un condicions difícils

La flora dels Pirineus, així com la de les grans muntanyes Alpines, presenta un seguit d’adaptacions, tant de la part vegetativa com de la reproductora, per poder sobreviure en aquestes condicions extremes. Aquestes adaptacions són molt variades i només en destacarem algunes. Per exemple, algunes formen petits coixinets arrapats al terra o a la paret, o bé tenen les branques esteses a terra fet que els permet crear un microclima en el seu interior. Altres tenen tiges molt curtes o bulbs que queden enterrats sota terra durant el període desfavorable. A les tarteres i pedrusques les plantes solen tenir grans rizomes que creixen per sota les pedres i arriben a fixar-les.

El julivert d’isard (Xatardia scabra) és un endemisme pirinenc que viu en tarteres on pot créixer gràcies a unes arrels molt importants que van per sota les pedres.

Una altra adaptació és presentar abundància de pèls (Figura 3), que els serveix per defensar-se de les radiacions ultraviolades del sòl (molt importants a l’alta muntanya) així com d’abrigall pel fred. Finalment, cal destacar que si bé la majoria de plantes d’alta muntanya són força menudes, les seves flors són comparativament molt grosses, fet que atrau no només als excursionistes, sinó també als insectes pol·linitzadors.

L’herba blanca (Senecio leucophyllus) és un endemisme pirinenc que presenta una gran quantitat de pèls blancs que li donen un aspecte vellutat.