El meu periple científic per Tanzània m’ha dut, com no podia ser d’una altra manera, fins a la Gorja d’Oldupai.

Recordo quan a la dècada dels 90 vaig posar els meus peus, per primer cop, en aquest llegendari racó d’Àfrica. Aleshores, com a investigador sobre els Orígens, Evolució i Comportament de la Humanitat, no vaig poder amagar la meva emoció; Oldupai és referent obligat en tot llibre, article o conferència sobre el nostre passat.

Més de 15 anys després continuo emocionant-me. Emoció per un lloc àrid ple de pedres i sediments? Molts pensareu que és normal meravellar-se davant de les grans piràmides de Gizeh o les restes de la ciutat romana de Pompeia, però m’heu de creure: Oldupai és molt més que un paratge castigat pel Sol, amb hostils arbustos espinosos i tallants roques volcàniques. Però cal conèixer una mica la seva història; és per això que, de la mateixa manera que sempre faig una introducció als científics i viatgers que m’acompanyen pels jaciments arqueològics i paleontològics de la Gorja, aquí us presento un relat que espero us agradi.

El paisatge d’Oldupai,  un paratge castigat pel Sol, amb hostils arbustos espinosos i tallants roques volcàniques.

Louis Leakey va néixer a Kènia a inicis del segle XX; era fill d’un matrimoni de missioners anglicans britànics. Mentre que el seus pares es dedicaven a evangelitzar a les ètnies locals, en Louis, des de molt petit, va començar a fer el contrari: va aprendre la llengua dels guerrers i pastors kikuyu i, fins i tot, es va iniciar en els seus ritus de pas. Això era inadmissible i, finalment, els progenitors d’en Leakey, davant la por que es convertís en un “salvatge”, l’enviaren a la Universitat de Cambridge per a reconvertir-lo en un gentleman.

En Louis s’interessà per l’arqueologia i l’antropologia, i en acabar els estudis decideix retornar a la Kènia colonial per a cercar els orígens de la Humanitat. Els inicis van ser complicats i plens d’errors però, un dia, sent parlar d’un indret a Tanzània: la Gorja d’Oldupai. Hi havien molts fòssils d’antics animals… calia anar-hi.

Un crani d’Homo erectus de Kènia (esquerra) comparat amb el crani d’un Australopithecus boisei (o Paranthropus boisei) del jaciment Zinj d’Oldupai (Fotografia: Jordi Serrallonga)

L’any 1931 en Louis Leakey arriba, sortint des de Nairobi amb uns mitjans molt precaris, a Oldupai; i aquí es quedaria a treballar gairebé tota la vida. Va trobar moltes faunes antigues que eren associades a eines de pedra: qui havia fabricat aquests estris lítics? Seguí treballant sense pausa fins que, en segones núpcies, es casa amb la Mary, una intrèpida arqueòloga anglesa.

Tots dos prospectaven el terreny i feien interessants excavacions però sense trobar al desitjat artesà. Fins que un bon dia de 1959, amb en Louis –afectat d’una indisposició– recuperant-se en el proper campament familiar, la Mary Leakey va localitzar el crani d’un homínid molt robust. Havien trobat l’artesà: el Zinjanthropus (l’Humà de Zinj) que va ser datat en 1,75 milions d’anys. Però, sorpreses de la vida, havent enviat als fills a fer forats en un lloc on no destorbessin excavacions dels pares, els petits trapelles van fer la descoberta –l’any 1960– d’unes noves restes d’homínid menys robust i amb la mateixa datació. Els Leakey, veient que es tractava d’una espècie menys simiesca, i també associat amb eines de pedra, van batejar-la amb el nom d’Homo habilis (l’Humà habilidós). En canvi, el robust Zinjanthropus boisei va ser “degradat” a la categoria d’Australopithecus (El Simi del Sud).

Avui, precisament, m’hi apropo caminant als dos jaciments protagonistes de la història que us acabo d’explicar: Zinj i Homo. Quan trepitges els sediments d’Oldupai, i per defecte professional, és impossible evitar que els ulls es fixin en centenars d’eines de pedra (choppers, chopping-tools, políedres, ascles, etc.) i fòssils de faunes (elefants, girafes, antílops, felins, etc.).

Alhora, uns maasai em miren encuriosits i divertits.

Jordi Serrallonga