Al maig del 2007, treballava juntament amb prop de 30 paleontòlegs més a l’excavació preventiva que s’estava efectuant a la nova Estació dels Ferrocarrils de la Generalitat al Parc de Vallparadís a Terrassa.

Excavació en la qual es van recuperar prop de 26.000 restes fòssils de fa 1 milió d’anys

Són restes de mamífers i vegetals pertanyents al Pleistocè inferior, és a dir, datades més o menys fa un milió d’anys. De la gran quantitat de restes que vam recuperar n’hi ha unes que recordo especialment.

Es tracta de l’esquelet parcial d’una hiena gegant

Un dels paleontòlegs em cridà sobtadament, avisant-me d’una troballa amb molt bona pinta. Una vegada examinat el fòssil em vaig adonar que es tractava d’un crani quasi complert d’una espècie de hiènid molt poc coneguda a Europa: Pachycrocuta brevirostris.

Recordo que estava agenollat examinant el crani i a l’acabar em vaig posar de peu. Al costat del crani hi havia repartits en uns 40 metres quadrats gran quantitat de restes de grans mamífers com hipopòtams, rinoceronts, cérvols, mamuts i altres. De sobte, vaig recordar que una setmana abans, havíem extret una o dues vèrtebres d’un carnívor de gran mida que bé podrien correspondre al mateix espècimen del crani.

Vaig pensar que probablement havíem extret restes d’aquesta hiena disperses en 40 metres quadrats sense ser conscients de la troballa. Així que em vaig posar a caminar amb compte per la superfície que estàvem excavant i, disperses a més de 25 metres del crani, vaig veure com a mesura que avançava el procés d’excavació anaven apareixent noves restes que pertanyien a aquesta hiena, primer una mandíbula, després part de la cama dreta, una mà i així fins a prop de 40 restes.

 Efectivament, podien correspondre a una sola hiena d’uns 100 kg

Una vegada localitzats i degudament situats a l’espai aquests fòssils s’havien d’extreure. En aquest cas, la problemàtica era greu, ja que molts dels fòssils i sobretot el crani estaven en unes condicions molt fràgils i a més a més saturats amb aigua, o sigui molt tous.

L’extracció fou molt complicada i va haver de ser molt ràpida, ja que a la mínima que els fòssils perdessin tota l’aigua que portaven segurament començarien a assecar-se i es podrien fragmentar i trencar perdent gran part de la informació que necessitàvem. Així que es va procedir a extreure els diferents fragments amb molta cura i  celeritat perquè aquests poguessin ser portats immediatament al laboratori de preparació on controlarien que la pèrdua d’humitat i el canvi de condicions ambientals que sofririen els fòssils fossin graduals i sota control.

Una vegada ja havíem acabat aquest procés, m’assaltà una nova preocupació

Probablement durant l’últim mes en que havíem estat excavant la citada superfície havien pogut aparèixer diversos fragments de fòssils que podrien pertànyer a la hiena però que en un primer moment no haguessin estat identificats com a tal, per la fragmentació que presentaven o perquè estaven plens de fang i aigua, i es va decidir apostar per la celeritat.

Aquella tarda, vaig arribar al laboratori i al consultar a l’ordinador les restes que havien sortit d’aquella superfície l’últim mes em va agafar un cobriment de cor, eren prop de 1200.

Havíem de revisar prop de 1200 fòssils de manera ràpida i curosa

Era l’única manera de localitzar els possibles restes de l’esquelet de la hiena. Aquestes restes ja estaven empaquetades i prioritzades per a la seva restauració posterior. Així que vam estar prop de 15 dies, desembolicant i tornant a embolicar més de 1000 fòssils fins a examinar amb detall que cap altra resta pertanyia a la nostra hiena.

El resultat van ser 25 fragments més de vèrtebres, costelles i falanges que havíem assignat a una hiena però que pel seu deteriorat estat havíem prioritzat en segon lloc.

El resultat és un esquelet pràcticament complert d’una hiena d’uns 100 kg

Prop de tres anys després encara estem estudiant-lo amb cura. Molt probablement ens permetrà conèixer amb detall la morfologia i les característiques biològiques d’aquesta espècie.

Joan Madurell