La pregunta més freqüent que sent l'astrònom encarregat de rebre als visitants en un observatori és "Fins on de lluny arriba aquest telescopi?". Si bé es cert que un telescopi ens permet observar astres molt llunyans, la pregunta no està del tot ben formulada. El més adequat seria demanar de quina brillantor aparent és l'astre més feble que es pot observar. Com més gran sigui el telescopi, més febles seran els astres que podem arribar a veure a través d'ell. Això ens marcarà la mena d'objectes que el telescopi pot arribar a observar o, amb terminologia més precisa, quin és el seu programa científic.
El programa científic del Telescopi Joan Oró de l'OAdM
El Telescopi Joan Oró (TJO) de l'Observatori Astronòmic del Montsec (OAdM) no és un telescopi gran a nivell mundial. El diàmetre del seu mirall principal és de 80 cm, com varem veure al missatge 1. Els telescopis més grans del món actualment en funcionament tenen miralls principals de 8 metres de diàmetre. Clarament, el TJO no pot competir amb aquests telescopis pel que fa al poder de captació de llum. Però les característiques robòtiques del TJO (exposades al missatge 5) fan que tingui una gran flexibilitat de funcionament, fet que el converteixen en una eina molt potent per l'observació de tota mena de fenòmens transitoris.
Feu un clic a les principals línies de recerca de l'OAdM per conèixer els treballs que es preveu dur a terme des del Montsec.
Si consulteu aquest text, veureu que hi ha un ampli ventall d'estudis que es preveu dur a terme, com ara l'estudi d'asteroides i cometes, l'observació d'estels variables o dels nuclis actius de les galàxies. A continuació us desenvolupem més a fons un exemple interessant per que us feu una idea d'algunes de les tècniques d'estudi que fem servir en astronomia.
Cerca de planetes extrasolars per trànsit
Tots sabem que hi ha planetes al nostre sistema solar, però n'hi ha també a d'altres estels? La resposta és afirmativa. De fet ja s'han trobat 287, però la seva detecció no és feina fàcil.
Una de les maneres de fer-ho consisteix en mesurar la llum que arriba d'un estel. Si algun dels planetes de l'estel passa just pel davant i s'interposa entre l'estel i el nostre telescopi, notarem un petit afebliment de la llum que rebem, i podrem deduir la presència d'un planeta. Es tracta, per tant, d'una tècnica indirecta de mesura.
Per a dur a terme un programa de recerca sistemàtica d'exoplanetes, cal seleccionar una zona del cel amb una densitat gran d'estels de tipus solar i realitzar una llarga sèrie de mesures fotomètriques. I això justament és el que vol fer l'OAdM. L'interès pels planetes extrasolars té molt a veure amb la possibilitat de detectar vida extraterrestre en algun d'ells.
En els propers missatges veurem alguns exemples de les recerques que comencem a desenvolupar al Montsec.
L'Equip científic
Representació artística del planeta al voltant de l'estrella HD 179833, a la constel·lació de Vulpecula. Fins ara (abril de 2008) s'han detectat 287 planetes extrasolars.
Una tècnica per a detectar planetes d'altres sistemes solars consisteix a mesurar la llum que arriba d'un estel. Si algun dels seus planetes associats passa just pel davant i s'interposa entre l'estel i l'observatori, es pot detectar un petit afebliment de la llum, i això permet deduir la presència d'un planeta.
Supernova SN1994D a la galàxia NGC 4526. La supernova és el punt brillant que hi ha situat a la part inferior esquerra de la il.lustració. La seva brillantor és enorme comparada amb la llum que emet una galaxia sencera.
Les supernoves són els fenòmens més violents de l'Univers si s'exceptuen les erupcions gamma. Poden tenir dos orígens: el col·lapse del nucli central d'una estrella massiva i la formació d'una estrella de neutrons o bé l'explosió termonuclear d'una estrella nana blanca que forma part d'un sistema estel·lar doble.
Respondre