Molta de la gent amb qui parlo habitualment, com ara la meva família o els meus amics de l’escola, es pensen que els paleontòlegs anem al camp a excavar amb un pinzell i amb poc esforç localitzem esquelets sencers de dinosaures o mamuts. Res més allunyat de la realitat.

Els jaciments paleontològics moltes vegades es troben en llocs recòndits i de difícil accés. Localitzar restes d’interès científic significa en quasi tots els casos una gran inversió. Una inversió econòmica, logística i física. A més a més, les restes normalment es localitzen disperses i pertanyen a molts fragments de diferents espècies i individus.

La recerca no s’inicia immediatament després de la finalització de l’excavació al jaciment

La idea de que extraiem un crani de mamut d’un jaciment i al cap de dos dies ja està exposat a les vitrines d’un Museu d’Història Natural és totalment falsa. En moltes ocasions passen un parell d’anys (o fins i tot més) fins que podem estudiar i exposar les restes.

Els fòssils de dinosaures, mamuts i tigres dents de sabre han estat durant molts milions d’anys enterrats sota terra abans de ser descoberts. I a vegades, fins i tot van ser arrossegats per corrents d’aigua o van sufrir les inclemències de diferents processos geològics abans de que s’enterressin.

En resum, els ossos sofreixen molts processos que poden fer-los malbé o deixar-los en una situació molt delicada. La majoria dels ossos que trobem són molt fràgils i la seva extracció i preparació, pre-estudi i exposició és molt complicada.

La preparació (o restauració) de les peces trobades comença al camp

I segons l’estat en que es trobi la peça a extreure es realitzen diferents processos per evitar-ne la degradació. Hem de pensar que a dins de la terra aquestes restes han tingut unes condicions de temperatura i humitat bastant constants, fins a la seva descoberta. La pèrdua d’humitat i els canvis bruscs de temperatura poden afectar greument els fòssils fragmentant-los o augmentant les possibilitats de la seva ruptura total o parcial.

Per tal d’evitar que les peces es degradin al desenterrar-les, seguim diferents estratègies

La més habitual és l’extracció del fòssil amb part de la terra que l’envolta , de manera que roman envoltada de la mateixa protecció que havia tingut fins al moment de la seva extracció. També, abans d’extreure el fòssil normalment  apliquem una resina acrílica dissolta en acetona que penetra dins dels porus del fòssil i li fa guanyar consistència.

Després d’extreure peces d’un jaciment, no passen totes immediatament al laboratori de preparació

Penseu que durant un any (com a mínim, a l’ICP) es realitzen moltes excavacions i s’extreuen molt fòssils. El personal de l’equip de preparació és finit i s’han de seleccionar els fòssils de més interès perquè es preparin en primer lloc i embolicar-los degudament perquè durant el transport des del jaciment fins al laboratori no es trenquin, ni es facin malbé.

La selecció dels fòssils que es preparen primer és realitza segons dos o tres criteris

En primer lloc, es prioritzen les restes complertes o parcials  que a simple vista es cregui que poden aportar informació valuosa sobre de quin animal es tracta, característiques biològiques d’aquesta espècie o per què pensem que ens pot proporcionar informació de caire tafonòmic. En segon lloc anirien les restes que en el moment de l’extracció no semblen aportar informació transcendental, però que segurament una vegada preparades i netes si que n’aportaran. La darrera posició seria pels petits fragments que pensem que no poden aportar informació molt rellevant.

Així doncs, la recerca sobre la tíbia de dinosaure  que acabem de trobar serà llarg. Just acaba de començar!

Joan Madurell