L’arqueologia és una ciència a través de la qual hom pot reconstruir la història a partir de l’estudi dels vestigis materials que ens han quedat de les diferents civilitzacions.

En l’actualitat, la metodologia d’excavació més estesa es basa en el sistema d’àrea oberta (excavació en extensió), acompanyat sempre del procés d’excavació estratigràfic, però no sempre ha estat així. En aquest punt ens proposem explicar tant en que consisteix aquest sistema com la seva història, ja que és una metodologia relativament jove.

Antecedents

A inicis del s. XIX encara s’excavava fent forats a terra per aconseguir les relíquies del passat. Es menystenia tot allò sense valor econòmic o material i s’extreien els objectes considerats valuosos,  com ara metalls, recipients o artefactes sencers. És fonamental dir que amb aquesta tècnica es destrueixen els jaciments arqueològics i amb ells una part del nostre passat molt més valuosa que l’objecte que es pugui aconseguir.

Tot i les petites aportacions per arribar a sistemes més complexos i efectius dutes a terme per aventurers de la talla del general Pitt-Rivers en les seves excavacions, o del mateix Sir Flinders Petrie en un dels primers manuals d’arqueologia com fou Methods and Aims in Archeology (1904), no podem parlar d’un procés d’excavació estratigráfica fins passada la primera guerra mundial amb el sistema denominat de Wheeler-Kenyon.

No obstant, el camí cap al sistema actual havia de continuar, i es foren desenvolupant diverses metodologies d’excavació. La primera d’elles amb cert interès de ser esmentada fou la duta a terme per E. Van Giffen (1930) i que es coneix com el sistema o mètode del quadrant. En aquesta metodologia s’excava la zona delimitada deixant segments sense excavar que després, i un cop excavat tot el jaciment fins al sol geològic, permetia veure l’estratigrafia existent en les parts que no s’havien tocat. Tot i que era un clar avenç respecte el mètode de fer un forat, és evident que el sistema tenia carències ja que es deixaven parts del jaciment sense descobrir (sense conèixer), i a més es mirava l’estratigrafía un cop ja excavat, i per tant destruït el jaciment.

Del mètode Wheeler fins a l’actualitat

No seria fins a l’aparició del mètode de quadrícula de Wheeler que es faria una veritable aproximació a l’excavació estratigráfica.

En aquesta nova metodologia d’excavació el que es fa és dividir el jaciment en funció d’uns petits quadrats de mides sempre iguals. Entre aquests quadrats es deixen una sèrie d’espais que no seran excavats, i que conservaran igual que en el sistema anterior l’estratigrafía del jaciment. Wheeler però, completà aquesta innovadora metodologia amb el procés d’excavació estratigráfica, que consisteix en anar retirant els estrats d’un en un i en ordre invers a la seva deposició, tot respectant els seus contorns originals. Havia creat, de manera embrionària, la base del sistema actual.

No obstant, en aquells moments (meitats del s. XX) només es coneixia una de les 4 lleis fonamentals que avui conformen els  principis de l’estratigrafia que donà a conèixer Edward C. Harris en la seva obra principios de estratigrafía arqueológica.

Aquesta llei, la més bàsica però fonamental de totes, era la de la superposició i ve a dir que els estrats i els elements que hi ha en ells, es troben en la mateixa posició que quan es van dipositar. És a dir, i tal i com s’aprecia a la següent fotografia, l’estrat núm 270051 és més antic que el núm.270034 i així successivament. Per tant, els objectes trobats en l’estrat núm.270051 seran també més antics que els del 270034, però més moderns que els del 270052. Amb tot, doncs, els materials més antics pertanyen al 270060. Aquesta norma que es compleix en el 95% dels casos, és la base d’una excavació, però com que aparegueren excepcions fruit de la multiplicitat i complexitat dels jaciments i el seu entorn, la teoria s’hagué de complicar amb tres lleis més.

Les altres tres lleis de l’estratigrafia i que completen la teoria de Edward C. Harris són la llei de la horitzontalitat original, de la continuïtat original i la de la successió estratigràfica. Aquestes son molt més complexes i no ens ajudaran a entendre de forma simple una excavació, tot i que són fonamentals per a realitzar-la, de manera que si es vol profunditzar es pot consultar la bibliografia.

Harris és, sense cap mena de dubtes, doncs, un dels pares del procés d’excavació estratigràfic utilitzat en l’actualitat: el sistema o mètode de l’àrea oberta o open area. El sistema és igual que l’anterior, però ja no es deixen parts sense excavar, tot es documenta i tot s’excava, de manera que no queden parts del jaciment sense descobrir i per tant sense ser estudiades.

És fonamental, per excavar correctament, tenir clara  la idea de que a mida que s’extreu un estrat, aquest es destrueix i mai més podrà ser recuperat. Per tant, és imprescindible documentar-ho tot de manera molt exhaustiva fent fitxes on es descriuran els detalls que conformen els estrats; dibuixant plantes, seccions i alçats a escala; fotografiant; dibuixant els elements materials apareguts igualment escalats tenint clara llur procedència estratigràfica; inventariant-los; acotar tots i cadascun dels estrats, estructures i retalls apareguts; etc..

En teoria  amb totes aquestes dades correctament agafades, treballades i interpretades,  i si s’ha seguit rigorosament cadascun dels passos esmentats, podrem reconstruir el passat de manera correcta i desenvolupar la memòria arqueològica, un recull de totes les dades generades abans, durant i després de l’excavació.

Bé, si heu llegit amb cura aquest missatge, ja hauríeu de poder entendre, a grans trets, com podem, a través de l’excavació, reconstruir la història…