Diari de recerca

5: El primer disseny experimental

02 febrer 2011 | Diari de recerca

Per arribar a conèixer bé la malaltia i poder tractar-la, necessitem models animals. En el nostre cas, fem servir rates.

Per estudiar la fibrosi pulmonar idiopàtica (FPI), per entendre com funciona i per buscar tractaments, hem de fer servir models animals. No podem fer-ho amb cèl·lules en cultiu perquè hi ha molts tipus de cèl·lules diferents implicades i perquè no es tracta tant de fer que una cèl·lula en concret no es mori sinó de fer que una estructura complexa com el pulmó recuperi la seva estructura per tornar a funcionar.

De manera que el primer que cal fer és provocar una fibrosi pulmonar a una rata intentant que la malaltia sigui el més semblant possible a la que es dóna en els humans. Els models perfectes no existeixen, però n’hi ha que són bones aproximacions. I en el cas de la FPI, el model va venir del costat més inesperat. D’un tractament contra el càncer.

Per tractar el càncer es fan servir molts fàrmacs diferents. Un d’ells era un antibiòtic anomenat Bleomicina. Servia per matar bacteris, però es va veure que també matava cèl·lules canceroses. Per desgràcia, un dels seus efectes secundaris era que en alguns pacients els desencadenava una fibrosi pulmonar. Això va limitar el seu ús, però va permetre reproduir la fibrosi pulmonar en rates a les quals se’ls administrava dosis altes de bleomicina.

Si donem prou bleomicina a una rata, els primers tres dies podrem veure una resposta inflamatòria al pulmó, però passada una setmana notarem que apareixen zones amb fibrosi que aniran creixent fins a les tres setmanes. A partir d’aquí la cosa s’estabilitza i ja no segueix més enllà. No és exactament com la FPI humana, que no té aturador, però és un model molt útil per estudiar què passa en aquesta malaltia.

L’experiment que vàrem pensar consistia en provocar una fibrosi en uns grups de rates, esperar un temps, per deixar que la malaltia estigués ja en la seva fase fibròtica i aleshores trasplantar una certa quantitat de pneumòcits tipus II. Vam decidir fer el trasplantament passada una setmana en un grup de rates i al cap de dues setmanes en un altre. També vam decidir fer el trasplantament al cap de tres dies, quan la fibrosi encara no ha començat.

Calia fer un parell de grups més. Un era, naturalment, el grup de rates amb fibrosi però sense trasplantament. I l’altre era trasplantar cèl·lules a animals que no estiguessin malalts. Aquest grup és important per assegurar-nos que el trasplantament no fa mal. Si, per posar un exemple que no es va donar, les cèl·lules trasplantades causessin una resposta immune o creixessin de forma tumoral, en aquest grup ho veuríem.

I finalment, volíem trobar la manera de seguir les cèl·lules trasplantades. Si tot anés bé, al final veuríem un pulmó normal. Però com podem saber si les cèl·lules que hi ha són de l’animal malalt que s’ha recuperat o són les cèl·lules que hem posat? Després de tot, al microscopi només veiem pneumòcits!

Doncs l’estratègia pot ser la següent: primer, en rates malaltes femella els hi podem trasplantar cèl·lules sanes obtingudes d’un animal mascle. I després, al final de tot, podem posar un colorant que tenyeix el cromosoma Y (que només tenen les cèl·lules de mascle). Si després d’haver fet el trasplantament, quan analitzem una mostra veiem pneumòcits tenyits, voldrà dir que són cèl·lules de mascle i, per tant, sabrem que són les que vam posar nosaltres.

Anna Serrano-Mollar i Daniel Closa

0 Comentaris

Envieu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.