Hem arribat a Rapa Nui (illa rebatejada amb el nom d’ Illa de Pasqua per haver estat descoberta el diumenge de Pasqua de 1722 per un almirall holandès). Som aquí perquè d’aquí a uns dies embarcaré al veler francès TARA per tal d’unir-me a un equip de mariners i científics que durant tres anys donen la volta al planeta per prendre el pols a l’estat dels oceans.

Si fem l’exercici d’anar al google maps i buscar-hi l’illa de Rapa Nui veurem que per arribar-hi haurem de fer zoom per l’oceà durant força estona, i és que Rapa Nui és un dels llocs habitats més aïllats del món, es troba a 4.100 km de Tahiti i a 3.700 km de la costa xilena.

Rapa Nui és sobretot coneguda pels seus Moai, les gran estàtues que en una època remota van ser esculpides en les vessants del volcà Rano Raraku i van ser distribuïdes per tota l’illa. Encara avui és un misteri com els Rapa Nui van dur a terme la proesa d’aixecar aquests gran centres cerimonials amb Moai que podien arribar a pesar un centenar de tones i fer més de 20 metres d’alçada.

Poder, abús de recursos i perdició. Paradigma de la societat actual?

Els Moai sembla que representen els avantpassats de cada llinatge Rapa Nui i demostraven el poder i la capacitat d’organització de cadascun. La necessitat d’incrementar les demostracions de poder i prestigi mitjançant els Moai va portar a que els llinatges es disputessin els recursos limitats de l’illa tals com aliments i fusta. La creixent escassetat va determinar que a partir del segle XVII, l’organització familiar es preparés pel combat que asseguraria el control de tals recursos.

No se sap exactament el que va passar, però la societat Rapa Nui va col·lapsar en esgotar els recursos per poder mantenir-se i actualment tots els Rapa Nui de l’illa provenen dels només 111 supervivents d’aquelles batalles. No ens hauríem de prendre aquest exemple a “petita escala” com un toc d’atenció? Els recursos són limitats i hem de saber gestionar el seu ús d’una manera racional…

M’impregno tan com puc de Rapa Nui, camino, me la recorro a bicicleta, a cavall, parlo amb la seva gent, ballo les seves cançons. Entre una de les moltes coses, un dia visito el Parlament de Rapa Nui. És un parlament senzill i proper, hi entro i converso amb dues dones que m’expliquen el que més endavant m’explicaran més gent de Rapa Nui. Desitgen més autogovern, poder gestionar les seves terres que els colonitzadors xilens s’han apropiat indegudament. Remarquen que conviuen molt bé amb els xilens, els necessiten per intercanviar la seva sang, però les terres són seves i ells desitgen gestionar-les i posar les seves pròpies normes. Vaja. De fet, hi ha una vigilància constant per part dels carrabiners xilens sobre el càmping on estic, perquè s’han apropiat de part dels terrenys dels ancestres de la propietària del càmping, i fa uns dies els Rapa Nui van assaltar els terrenys per reprendre’n la possessió sense èxit.

Avui serà el meu darrer dia a Rapa Nui

De matí, en sortir de la tenda on m’he allotjat durant aquests dies, veig amb emoció un nou element a l’horitzó. El veler Tara està ancorat a uns centenars de metres de la línia de la costa, serà la meva futura llar durant un mes. Després d’estar 10 dies a l’illa i quedar meravellada pels seus trencants arriba un moment emocionant, amb el capità Loïc hem de transportar el meu equipatge amb la Zodiac.

Passem entre aquestes grans ones que tant m’han captivat i que agosaradament surfegen els locals, i no puc estar-me de cridar d’emoció. Em prenc la partida amb molta solemnitat, comencem a deixar enrere Rapa Nui, un territori que m’ha fet sentir molt propera a la seva gent i a les seves reivindicacions.

Observo amb atenció cada centímetre que ens allunyem. Veig el poble, el càmping, els cràters arrodonits cobrir tot el meu camp de visió. A tot hi situo mentalment cares, vivències i històries. M’hi estic així fins que la terra esdevé d’un gris difós sota un crepuscle rosa. El cor se m’encongeix. Adéu Rapa Nui, espetec de llum, mar i cultura.

I, benvinguda a bord!

Montse Coll