Ara que ja portem quasi dos mesos d’estudi, ja podem detectar alguns patrons de pas força interessants. Una ullada a les dates de les primeres captures ens mostra clarament com moltes espècies arriben al sud del Marroc molt abans que a Catalunya. La bosqueta vulgar, per exemple, ja es va capturar a Yasmina a finals de març (el dia 29) mentre que als Aiguamolls de l’Empordà no se’n va anellar cap fins el 20 d’abril, més de tres setmanes més tard! Un cas similar s’observa en la cotxa cua-roja: capturada per primer cop el 7 de març al Marroc, no la trobem fins al 8 d’abril a l’Empordà. En el cas del rossinyol i el mosquiter de passa la diferència de dies es de 22 i 14 respectivament.

Un ocell pot trigar poc més de tres o quatre dies per recórrer 1500 km, si fa no fa la distància que separa el sud del Marroc de Catalunya; com és, doncs, que la diferència en les dates d’arribada és tant gran? La resposta rau en el fet que molts ocells migradors de llarga distància paren al nord d’Àfrica durant alguns dies, a vegades setmanes, per tal de refer-se de la dura travessia del desert del Sàhara i de cara a renovar les seves reserves energètiques abans de reprendre el seu viatge cap a les zones de cria d’Europa.

Una monografia que ens explica això i mésLa constatació de que els ocells utilitzen extensivament el nord-oest d’Àfrica com a zona d’aturada i alimentació és, de fet, una de les conclusions d’un treball que s’ha publicat molt recentment sobre la migració primaveral per l’oest del Mediterrani: La migració de primavera a la Mediterrània occidental i nord-oest d’Àfrica: els resultats de 16 anys del projecte Piccole Isole.

Aquest nou llibre presenta les principals conclusions de la xarxa d’estacions d’anellament que han estat en funcionament des de 1992 en el marc del projecte Piccole Isole. Una xarxa que ha proporcionat, per primera vegada, l’oportunitat d’estudiar al mateix temps la migració primaveral d’aus en tota la conca mediterrània: tant a les zones des d’on procedeixen els migrants (nord-oest d’Àfrica), com en les àrees on les aus paren mentre realitzen la travessia pel mar (illes de la Mediterrània) o quan segueixen rutes continentals menys exigents energèticament (costa peninsular).

A la primavera, el Nord Oest d’Àfrica manté prou vegetació per esdevenir una àrea de repós i alimentació per als ocells que acaben de creuar el Sàhara.

Els ocells es recuperen al nord-oest d’Àfrica de l’esforç esmerçat al Sàhara

Els resultats presentats en aquesta monografia emfatitzen que cal tenir en compte les característiques geogràfiques i d’hàbitat específiques de cada lloc a l’hora d’estudiar la condició física d’arribada i el comportament d’aturada i alimentació (stopover) dels ocells migradors. No obstant això, s’han observat alguns patrons generals molt evidents. El temps d’estada i el guany de pes són generalment més alts al nord-oest d’Àfrica, on els ocells poden recuperar una part significativa de les reserves energètiques perdudes al creuar el Sàhara.

Un cop a Europa, els ocells que migren a través del continent, en general, es mouen mitjançant una combinació de vols curts i escales breus que els permeten mantenir en equilibri les seves reserves energètiques. En canvi, els que migren per les illes de l’oest de la Mediterrània estan exposats a vols sense escales molt més exigents energèticament i, excepte quan fan ús de les poques zones humides disponibles, tenen menys oportunitats per reposar energies. Malgrat aquests problemes, entre els migradors de llarga distància que passen per l’oest de la Mediterrània, una major proporció ho fa directament a través del mar a la primavera que a la tardor; d’aquesta manera seleccionen la ruta més curta, directa i ràpida.

Gabriel Gargallo