El chai és la beguda hindú per excel·lència: una barreja de tes negres, clau, cardamom, gingebre i llet. Te’l serveixen molt calent i si no hi estàs acostumat, et cremes la llengua i ja res et permet percebre tot el conjunt de sabors i textures que amaga. No obstant això, un cop la cremor s’esvaeix, la dolçor de les espècies i la calidesa de les herbes són rebudes com una forta abraçada que no deixa a ningú indiferent. Per a mi, l’Índia és com una tassa de chai, un conjunt de valors i tendències que generen sentiments enfrontats, un ordre establert en un caos apriorístic però que indubtablement funciona. Deixar-te emportar pels olors, colors i sabors de Bharat (República de l’Índia en hindi) et fa entendre els mecanismes d’un país que en un primer moment et pot cremar la llengua però que després t’enamora.

La petjada que ha deixat l’Índia en la meva vida és incalculable i tot gràcies a aquest projecte. Conviure amb el camp, amb la tradició que comença a rebre la modernitat sense complexes, és conèixer l’ Índia. En aquest sentit he pogut observar que la diversitat en la seva quotidianitat és molt més extensa del que ens podem imaginar. En un nucli tant petit com  Vaharvo Timbo es poden ajuntar en un dia persones de com a mínim tres religions: hinduistes, jainistes o musulmans; tres formes molt diferents d’entendre la vida que conviuen sense cap tipus de segregació; espècies i te en una mateixa infusió. No cal dir, que l’educació en la diversitat pot ser una bona ajuda per avançar cap a una societat on es respectin totes les cultures i condicions i aprendre-ho de l’Índia és una bona forma començar.

Músic de banda nupcial a Patan (Gujarat). Imatge de J. L. Mateos.

D’altra banda, la tasca arqueològica al nord del Gujarat ha estat vital per a l’aprenentatge dins la meva curta carrera. No només per les tècniques i temàtiques que sorgeixen durant el treball de camp, sinó per un bagatge que és impossible d’adquirir fora d’una experiència com aquesta: ser capaços, com a investigadors, de dur a terme projectes internacionals i centrar una part de la nostra feina a fomentar la preservació i l’apreciació del patrimoni a regions on, per tota una sèrie de factors, no es donen les condicions per fer-ho. Treballar en un país en constant creixement com l’elefant asiàtic ens permet deixar tota una forma de gestionar el patrimoni a les properes generacions, que valoraran amb seguretat el pes del que s’amaga sota la seva terra.

Què hi faig jo aquí?

Malauradament, l’arqueologia no viu de sentiments enfrontats i, per tant, he de tenir una tasca arqueològica concreta a realitzar: la topografia de Vaharvo timbo i la fotogrametria de l’excavació. La primera serveix per a realitzar un mapa que marqui, de forma molt precisa, l’orografia del jaciment i així poder contextualitzar-lo. La segona es basa a fer també mapes topogràfics però, en el nostre cas, a petita escala, utilitzant fotografies de cada nivell arqueològic. En aquest sentit el que es fa és rectificar i georeferenciar les fotografies perquè siguin el màxim de precises a l’hora de representar mètricament tot el que surt a l’excavació.

Pep Mateos