Aquest relat d'estiu continua…(si t'has perdut el principi, clica aquí i llegeix-lo).

El to de la seva veu ja era un altre, notablement més despert i inquiet, i menys autoritari. Li vaig comentar que aquells tres personatges parlaven, escrivien i defensaven la Teoria de l'Evolució enfront dels atacs d'alguns que la qualificaven d'heretgia. Que aplicaven els principis d'aquesta teoria als seus propis treballs científics i, que en un moment donat es varen unir per tal de fer front comú, precisament a la censura que a la televisió espanyola va patir Rodríguez de la Fuente i el seu programa “Planeta Azul”. ─«A sí recordo, que així es deia el programa, i crec que el passaven els dilluns, cap a les nou del vespre »─.

Li vaig explicar que, precisament, les autoritats varen prohibir l'esment de la paraula Evolució en aquest programa i inclús el varen canviar d'horari (el diumenge a les sis de la tarda) per tal d'evitar que el veiés tanta gent. Li vaig descriure que havia estat un article publicat en una revista religiosa la que havia produït l'agitació en l'Assessor Religiós del Ministerio i, després, a la Televisión española, i li vaig recitar algunes de les frases amb les quals l'articulista opositor a l'Evolució catalogava a Rodríguez de la Fuente: “Cuando intenta convencernos de que un pez, aburrido de pasarse dando vueltas en el agua, decidió fabricarse una patas y salir a dar un paseo por los aledaños de la costa, el señor Rodríguez de la Fuente deja de ser un científico para convertirse en un hombre fogoso, dotado de fértil fantasía, que imagina y da como ciertas todas las ficciones de su mente acalorada”.

També li vaig reproduir algunes de les respostes dels altres experts que es varen donar suport al popular presentador i naturalista. En fí, li vaig explicar la història que havia pogut reconstruir d'aquells documents que ella ja intentava col·locar, ara amb tota delicades, dins la maleta. Vaig acabar dient-li que aquella història, no era sinó una de les moltes que, al voltant de la Teoria de l'Evolució feien una història, encara més gran, sobre la que va ser una de les idees més importants del segle XIX i, sobre la qual, encara avui hi ha debat. ─«Elaborar aquesta història és el meu objectiu»─, vaig afegir; que intentava reconstruir-la, explicar-la i interpretar-la, a partir d'alguns dels documents d’aquest valuós arxiu documental en el qual em passava les hores, des de feia tres anys, netejant, ordenant, catalogant, estudiant i escoltant el diàleg, a vegades entretingut, d'aquells que varen fer ciència i deixant-ho tot apunt per altres, en un futur. ─«Ah, i, a més, em paguen per fer això»─. L'agent de policia es va posar a riure, i em va dir, mentre tancava la maleta, ─«no sembla un historiador»─, i jo li vaig demanar, ─«i com s'imagina què és un historiador…de la ciència?»─: ella va encongir les espatlles. Abans de posar la maleta a terra, i em va preguntar, ─ Ho podrà fer, veritat? ─Segurament vaig posar cara de no comprendre el què em deia, doncs immediatament em va dir: ─«acabar la història, em refereixo» ─ «Sí, si em deixa tornar al meu lloc de treball»─. Ella va fer un senyal lleuger, i jo vaig córrer ràpidament cap a la porta d'aquell despatx, tot cercant la porta 7 de l'aeroport internacional. Encara abans de sortir, vaig haver d'escoltar una altra pregunta ─ On és el seu lloc de treball?»─, i li vaig contestar ─«a Barcelona, al Centre d'Estudis d'Història de les Ciències (CEHIC) de la UAB , per si algun dia vol saber la resta de la història»─.