Com ja hem comentat, els paleontòlegs no ens dediquem només a desenterrar ossos i altres fòssils de fa milions anys per posar-los un nom en llatí i guardar-los en un calaix. En darrer terme, l’objectiu de la paleontologia, i més concretament de l’anomenada aproximació paleobiològica, consisteix a inferir com vivien els éssers vius del passat.

Els fòssils són el mitjà que ens permet viatjar al passat

Els fòssils, no són només el nostre objecte d’estudi, sinó el mitjà per arribar a conèixer la biologia dels organismes vius del passat: què menjaven, com es movien… Aquest és el principal encís dels fòssils, que em féu decidir des de ben jove a dedicar-me a aquesta disciplina científica.

No podem entendre el lloc dels humans a la Natura sense entendre el procés evolutiu que s’ha produït al llarg de la història de la vida a la Terra. La paleontologia ens ofereix una visió privilegiada perquè ens proporciona accés al temps pregon, aquell que es mesura en una escala geològica (de milions d’anys). Pel que fa als científics, no només hem d’aprofundir en aquest coneixement i publicar-lo en revistes científiques, sinó que també l’hem de divulgar a tota la societat.

En aquest sentit, els museus juguen un paper fonamental

La paleontologia és una ciència molt ideogràfica, i per tant un bon museu de paleontologia ha d’estar farcit d’exemples que il·lustrin com era la vida en el passat. A banda dels fòssils (que exerceixen una gran fascinació entre el públic), és també fonamental disposar d’una bona iconografia que transmeti al públic l’esperit paleobiològic.

Per això són fonamentals les reconstruccions d’espècies extintes, ja sigui en forma de dibuixos o reconstruccions 3D, o encara millor, en forma d’escultures a mida natural. Un bon exemple són les escultures dels hominoïdeus fòssils Pierolapithecus catalaunicus (‘Pau’) i Hispanopithecus laietanus (‘Jordi’), que podem trobar a l’Espai Miquel Crusafont de l’Institut Català de Paleontologia a Sabadell.

Us preguntareu: com podem saber com eren determinats trets d’un animal extint?

Sens dubte, algunes característiques han de ser un tant especulatives (per exemple, el color del pèl), però en general la resta es fonamenten en hipòtesis científiques contrastades. La ciència, com sabeu, no proporciona veritats absolutes, només aproximacions parcials a la realitat que, a la força, són provisionals i contínuament s’han d’estar qüestionant a mesura que es disposa de noves evidències.

En el cas d’en Pau i en Jordi, poguérem dur-ne a terme una reconstrucció completa perquè disposàvem de restes de diverses parts de l’esquelet. Podem inferir el tipus de locomoció a partir d’algunes regions anatòmiques clau, i la resta de característiques i proporcions les podem reconstruir en base a d’altres espècies actuals amb un tipus de locomoció similar.

En el cas d’en Pau no teníem ossos llargs de les extremitats, però sí nombrosos ossos de la mà i del peu

A més de costelles, alguna vèrtebra i part de la clavícula. Aquestes restes ens van permetre esbrinar que Pierolapithecus ja presentava una estructura corporal ortògrada (erecta) similar a la dels hominoïdeus actuals alhora que conservava adaptacions primitives a la mà. En conjunt, això li hauria permès grimpar verticalment pels troncs i desplaçar-se horitzontalment a quatre grapes per sobre les branques.

D’en Jordi disposàvem d’uns ossos llargs que indicaven que tenia uns braços molt més llargs que les cames

És a dir, com els actuals orangutans. Això ho vam confirmar posteriorment per l’estudi dels ossos llargs de la mà, que indicaven adaptacions no només a grimpar verticalment (com en Pau), sinó també a penjar-se de les branques.

És important fer aquest tipus d’inferències locomotores abans d’escometre la reconstrucció de l’animal, per tal d’evitar situar-lo en una postura que no hauria pogut realitzar. Així, tant en Pau com en Jordi estan ben reconstruïts grimpant verticalment per un tronc, però mentre que aquest darrer també es podria haver reconstruït penjant-se d’una branca, el primer en tot cas es podria haver reconstruït a quatre potes.

Una bona reproducció ha de ser acurada (responsabilitat del científic) i creïble (artista)

Un cop hem determinat les proporcions del cos i les diferents postures que hauria pogut emprar l’animal, per tal de realitzar una bona reconstrucció, és també imprescindible compaginar uns bons coneixements anatòmics (sobre la musculatura i altres parts toves) amb habilitats artístiques. Per exemple, els músculs deixen impressions d’inserció sobre els ossos que ens donen pistes sobre la seva trajectòria i volum.

Reconstruir les parts toves és especialment delicat en el cas del crani, i sovint molts artistes parteixen d’una rèplica del crani i la recobreixen amb diverses capes de musculatura (digitalment o amb plastilina), fins que finalment l’acaben recobrint de pell i pèl, tot configurant-ne l’aspecte final.

En aquest punt, una bona interacció entre científics i artistes és imprescindible

Alguns paleontòlegs, com Meike Köhler, tenen les habilitats artístiques necessàries per fer això (veure fotos), però una gran majoria de paleontòlegs, ai las, no en som pas capaços.  I ens hem de conformar amb assessorar els artistes especialitzats en aquest tipus de tasques. En aquest cas és absolutament imprescindible que hi hagi una interacció fluïda entre les dues parts implicades.

Això ens permet aconseguir una reconstrucció no només acurada (la responsabilitat del científic), sinó també creïble (la responsabilitat de l’artista), que ens evoqui les espècies actuals però tot mostrant-nos, alhora, com de diferent fou la vida a la Terra en un passat més o menys remot.

David M.Alba