• Aventures científiques
  • Experimenta
  • Notícies
  • Pregunta
  • Jocs i recursos educatius
  • Turisme científic
  • Cerca avançada
  • Aventures científiques
  • Experimenta
  • Notícies
  • Pregunta
  • Jocs i recursos educatius
  • Turisme científic
  • Cerca avançada
IniciMissatge 11: Fòssils de carn i ossos
Tornar

Missatge 11: Fòssils de carn i ossos

21 desembre, 2010

Com podem saber com eren determinats trets d’un animal extint? Un cop tenim hipòtesis contrastades, els artistes ens ajuden a plasmar-les.

Com ja hem comentat, els paleontòlegs no ens dediquem només a desenterrar ossos i altres fòssils de fa milions anys per posar-los un nom en llatí i guardar-los en un calaix. En darrer terme, l’objectiu de la paleontologia, i més concretament de l’anomenada aproximació paleobiològica, consisteix a inferir com vivien els éssers vius del passat.

Els fòssils són el mitjà que ens permet viatjar al passat

Els fòssils, no són només el nostre objecte d’estudi, sinó el mitjà per arribar a conèixer la biologia dels organismes vius del passat: què menjaven, com es movien… Aquest és el principal encís dels fòssils, que em féu decidir des de ben jove a dedicar-me a aquesta disciplina científica.

No podem entendre el lloc dels humans a la Natura sense entendre el procés evolutiu que s’ha produït al llarg de la història de la vida a la Terra. La paleontologia ens ofereix una visió privilegiada perquè ens proporciona accés al temps pregon, aquell que es mesura en una escala geològica (de milions d’anys). Pel que fa als científics, no només hem d’aprofundir en aquest coneixement i publicar-lo en revistes científiques, sinó que també l’hem de divulgar a tota la societat.

En aquest sentit, els museus juguen un paper fonamental

La paleontologia és una ciència molt ideogràfica, i per tant un bon museu de paleontologia ha d’estar farcit d’exemples que il·lustrin com era la vida en el passat. A banda dels fòssils (que exerceixen una gran fascinació entre el públic), és també fonamental disposar d’una bona iconografia que transmeti al públic l’esperit paleobiològic.

Per això són fonamentals les reconstruccions d’espècies extintes, ja sigui en forma de dibuixos o reconstruccions 3D, o encara millor, en forma d’escultures a mida natural. Un bon exemple són les escultures dels hominoïdeus fòssils Pierolapithecus catalaunicus (‘Pau’) i Hispanopithecus laietanus (‘Jordi’), que podem trobar a l’Espai Miquel Crusafont de l’Institut Català de Paleontologia a Sabadell.

Us preguntareu: com podem saber com eren determinats trets d’un animal extint?

Sens dubte, algunes característiques han de ser un tant especulatives (per exemple, el color del pèl), però en general la resta es fonamenten en hipòtesis científiques contrastades. La ciència, com sabeu, no proporciona veritats absolutes, només aproximacions parcials a la realitat que, a la força, són provisionals i contínuament s’han d’estar qüestionant a mesura que es disposa de noves evidències.

En el cas d’en Pau i en Jordi, poguérem dur-ne a terme una reconstrucció completa perquè disposàvem de restes de diverses parts de l’esquelet. Podem inferir el tipus de locomoció a partir d’algunes regions anatòmiques clau, i la resta de característiques i proporcions les podem reconstruir en base a d’altres espècies actuals amb un tipus de locomoció similar.

En el cas d’en Pau no teníem ossos llargs de les extremitats, però sí nombrosos ossos de la mà i del peu

A més de costelles, alguna vèrtebra i part de la clavícula. Aquestes restes ens van permetre esbrinar que Pierolapithecus ja presentava una estructura corporal ortògrada (erecta) similar a la dels hominoïdeus actuals alhora que conservava adaptacions primitives a la mà. En conjunt, això li hauria permès grimpar verticalment pels troncs i desplaçar-se horitzontalment a quatre grapes per sobre les branques.

D’en Jordi disposàvem d’uns ossos llargs que indicaven que tenia uns braços molt més llargs que les cames

És a dir, com els actuals orangutans. Això ho vam confirmar posteriorment per l’estudi dels ossos llargs de la mà, que indicaven adaptacions no només a grimpar verticalment (com en Pau), sinó també a penjar-se de les branques.

És important fer aquest tipus d’inferències locomotores abans d’escometre la reconstrucció de l’animal, per tal d’evitar situar-lo en una postura que no hauria pogut realitzar. Així, tant en Pau com en Jordi estan ben reconstruïts grimpant verticalment per un tronc, però mentre que aquest darrer també es podria haver reconstruït penjant-se d’una branca, el primer en tot cas es podria haver reconstruït a quatre potes.

Una bona reproducció ha de ser acurada (responsabilitat del científic) i creïble (artista)

Un cop hem determinat les proporcions del cos i les diferents postures que hauria pogut emprar l’animal, per tal de realitzar una bona reconstrucció, és també imprescindible compaginar uns bons coneixements anatòmics (sobre la musculatura i altres parts toves) amb habilitats artístiques. Per exemple, els músculs deixen impressions d’inserció sobre els ossos que ens donen pistes sobre la seva trajectòria i volum.

Reconstruir les parts toves és especialment delicat en el cas del crani, i sovint molts artistes parteixen d’una rèplica del crani i la recobreixen amb diverses capes de musculatura (digitalment o amb plastilina), fins que finalment l’acaben recobrint de pell i pèl, tot configurant-ne l’aspecte final.

En aquest punt, una bona interacció entre científics i artistes és imprescindible

Alguns paleontòlegs, com Meike Köhler, tenen les habilitats artístiques necessàries per fer això (veure fotos), però una gran majoria de paleontòlegs, ai las, no en som pas capaços.  I ens hem de conformar amb assessorar els artistes especialitzats en aquest tipus de tasques. En aquest cas és absolutament imprescindible que hi hagi una interacció fluïda entre les dues parts implicades.

Això ens permet aconseguir una reconstrucció no només acurada (la responsabilitat del científic), sinó també creïble (la responsabilitat de l’artista), que ens evoqui les espècies actuals però tot mostrant-nos, alhora, com de diferent fou la vida a la Terra en un passat més o menys remot.

David M.Alba

Pierolapithecus (Pau)

Reconstrucció 2D de Pierolapithecus, per Meike Köhler.

Hispanopithecus (Jordi)

Escultura d’Hispanopithecus creada per l’Institut Català de Paleontologia (ICP).

Escultura de Pierolapithecus (Pau)

Etiquetes: Evolució, Fòssils, Homínids, Paleontologia, Viatgers del temps

Comparteix!
Tweet

Respondre Cancel·la les respostes

Equip Investigador

Nekane Marín Moratalla

Josep Fortuny Terricabres

Joan Madurell i Malapeira

Veure tot l'equip »

Diari de Recerca

El projecte »

Missatge 16: Final

Missatge 15: Enginyeria i Paleontologia

Missatge 14: L’ajuda del làser

Missatge 13: La paleontologia virtual

Missatge 12: Sobre els noms dels fòssils

Missatge 11: Fòssils de carn i ossos

Missatge 10: Un cervell realment petit

Missatge 9: Les peculiaritats de les illes

Missatge 8: LLegint els “anells” de creixement dels ossos

Missatge 7: Myotragus, la peculiar cabra nana de Mallorca

Missatge 6: La hiena gegant de Terrassa

Missatge 4: Trobem una tíbia de dinosaure

Missatge 5: Temps al temps

Missatge 3: Bones notícies

Missatge 2: Desenterrant dinousaures

Missatge 1: Viatgers del temps

Piulades recents

  • RT @fundaciorecerca: ⌛️#Taldiacomavui de 1897 va néixer la física Caroline Emilie "Lili" Bleeker, que va dissenyar i fabricar instruments ò…
  • RT @CcivicsBCN: 😷 El @ccgolferichs i @ISGLOBALorg parlen de la #Covid19 al cicle "Societat contemporània: Covid-19, una anàlisi interdiscip…
  • 📰40.000 infants s'han acostat a la #ciència gràcies al Lab 0-6 en els seus cinc anys de vida. 👉… https://t.co/zZ1sysBlai
Amb el suport de:
Copyright © 2014 Design by FCRi.cat.
  • Qui som
  • Contacte
  • Avís legal
  • RSS
Atenció! Aquest lloc web utilitza cookies i tecnologies similars. Si no canvia la configuració del seu navegador, vostè n’accepta l’ús.
Veure política de privacitat i condicions d’ús
Acceptar