Tot i que el veiem blau per tot arreu i sembli una massa immensa i uniforme, el mar està format per zones molt diferents, com ara els organismes que l’habiten.
El mar està format per regions oceanogràfiques molt diferents entre si, i els organismes (incloent-hi els microorganismes) que hi habiten també ho són.
A més, des de la superfície cap al fons, la columna d’aigua tampoc no és uniforme
De fet, sovint les diferències entre les comunitats d’organismes de superfície i de fons en un mateix lloc són més contrastades que no pas entre dues comunitats de la mateixa fondària en dos punts del oceà separats per milers de quilòmetres de distància.
A la major part de l’oceà hi ha diferents capes d’aigua que es sobreposen, de la mateixa manera que l’oli i el vinagre: l’oli, menys dens, forma una capa aïllada a sobre del vinagre.
Al mar, el sol escalfa l’aigua superficial, i l’aigua calenta és menys densa (més lleugera) que l’aigua freda
Aquest fenomen és el principal factor responsable de l’estratificació de l’oceà, tot i que la salinitat també pot jugar un paper important en determinades regions del oceà, com per exemple a les zones polars, on el gel (d’aigua dolça) es fon durant el estiu, influent la densitat de l’aigua.
En general, l’aigua superficial és més calenta que l’aigua més profunda, però a la capa superficial hi ha menys nutrients perquè en presència de la llum solar les cèl·lules vegetals (el fitoplàncton) capten tots aquests nutrients per créixer.
En canvi, la capa d’aigua profunda, més freda, està carregada de nutrients
Ja que s’hi acumulen totes les deixalles de la activitat biològica de la zona il·luminada de l’oceà. No obstant això, en alguns casos l’aigua és tan transparent que la llum arriba fins a la capa profunda, plena de nutrients, que permet el desenvolupament d’un pic de fitoplàncton que es pot mesurar quantificant la concentració de clorofil·la (pigment comú a totes les cèl·lules vegetals i per tant les fitoplanctòniques també). És el màxim de clorofil·la en profunditat (en anglès: DCM – Deep Chlorophyll Maximum).
Durant la nostra expedició al mig del Pacífic l’aigua és tan transparent que el pic de clorofil·la és a 120 m
Aquí, l’aigua té tan pocs nutrients que no hi ha pràcticament res fins a 120 metres de fondària, on observem un màxim de clorofil·la molt profund. A la figura següent podeu veure les diferències entre Pacífic, Mediterrani i Antàrtida:
Al Mediterrani passa el mateix a l’estiu, però com que la massa d’aigua freda, plena de nutrients, arriba més amunt, el màxim de clorofil·la profund es troba a al voltant dels 60 metres. A l’Antàrtida hi ha més fitoplàncton (més clorofil·la) perquè l’aigua és més rica en nutrients i el fitoplàncton es pot desenvolupar al llarg de tota la capa superficial. En general, a l’Antàrtida no hi ha un màxim de clorofil·la en profunditat.
Ja ho veieu: iguals per dalt, però ben diferents per sota!
dijous, 2 juny 2011 at 16:31
Hola Hugo,
Aprofito per donar-vos les gràcies a tu i a la Isabel per la xerrada divendres a l’Institut francès. Un cop més, em vau donar molta enveja. Es nota que us agrada la vostra feina i això també es reflecteix en la manera d’explicar-la, molt amena i atractiva.
Continuaré gaudint llegint les vostres narracions!
divendres, 27 maig 2011 at 12:21
Sóc un alumne de 4t d’ESO de l’institut Juan Manuel Zafra i estem mirant i estudiant els vostres missatges de la web.
Crec que aquests missatges van molt bé i són una forma molt bona de difondre els vostres coneixements de forma didàctica i fàcil d’entendre per la gent de carrer que no en sap gaire de biologia però alhora són prou professionals perquè un grup d’adolescents de 4t que estudien biologia ho puguin entendre i provoquin el seu interès per la matèria.
Esteu fent una grna feina!