Si es tracta d’una cosa amb interès purament acadèmic el que toca és publicar-ho en una revista especialitzada del camp en concret en que treballaves. És important perquè per valorar la feina que fem els científics el que es fa és mirar quins treballs has publicat i a quines revistes. Però si el resultat que has obtingut té aplicacions pràctiques, hi ha la possibilitat de patentar-ho.

Hi va haver un temps en que s’esperava dels científics una actitud romàntica pel que feia a la ciència. Investigaven i ho feien només per amor al coneixement i per contribuir a millorar la qualitat de vida de la humanitat en general. Això quedava molt bé, però després venia un empresari amb diners i es feia ric aprofitant la descoberta. Al científic, com a molt, se li donava una medalla i se li feia un homenatge.

En realitat aquest estat de les coses ja fa molt de temps que va canviar i ara són molts els científics que patenten els seus descobriments. Això també interessa als organismes que financen la recerca. Investigar és molt car i la societat que inverteix diners en això té tot el dret a reclamar que els beneficis d’aquesta retornin a la societat. És ridícul gastar diners fent recerca perquè després sigui una multinacional la que en surti beneficiada.

En el nostre cas, teníem entre mans un possible tractament per la fibrosi pulmonar i, potser per altres malalties que tinguessin la fibrosi com a component important, de manera que vam decidir que valia la pena protegir-ho amb una patent. Això té un inconvenient. Tramitar una patent requereix temps, i mentrestant no es pot publicar, no es pot anunciar, no es pot dir res del que has descobert. Només és pot patentar una cosa que sigui novedosa, i tant bon punt ho expliques en algun congrés o en una publicació es considera que ja no és novedós sinó de domini públic.

De manera que ens va tocar callar durant un any mentre fèiem la paperassa. En realitat aquesta feina la feia la institució per la que treballem, el CSIC. També és el CSIC qui paga la patent. Penseu que tenir, i mantenir, una patent pot costar uns quants milers d’euros cada any. A canvi, si algun dia algú comercialitza un tractament gràcies al que hem trobat haurà de donar part dels guanys als inventors i al centre on s’ha fet la recerca.

Tot plegat és un àmbit allunyat del nucli de la recerca científica, però que cal tenir en compte. Al llarg de la història hi ha massa científics que han viscut en la misèria mentre altres es feien rics amb els seus descobriments.

I, a més, tenir la patent ens garantia d’alguna manera que seguíem tenint el control del tractament que havíem descobert. La nostra intenció era seguir endavant amb la cura per la fibrosi i volíem arribar fins al final sense que ningú agafés el relleu. Havíem vist que funcionava en les rates, però ara tocava fer el següent pas: Funcionarà igual en humans?

Anna Serrano-Mollar i Daniel Closa