Durant els segles XVI i XVII, el nord-est brasiler va basar la seva economia en la producció i exportació de sucre. I el fenomen de la indústria del sucre va ser el principal responsable del desenvolupament del comerç esclavista.

Però tot això ja havia passat amb anterioritat a la mateixa Àfrica, especialment a les illes de São Tomé i Principe, on per primera vegada es va utilitzar mà d’obra esclava africana per la producció de sucre i els seus derivats per a l’exportació. I també va ser en aquestes illes en les quals es van formar les primeres societats cimarronas  o quilombolas  que posteriorment es van formar a les Amèriques i especialment al Brasil.

És en aquest context en el qual va sorgir el major quilombo de les Amèriques: Palmares

La fuga d’esclaus va ser un problema important per les autoritats portugueses d’Angola de finals del segle XVIII, com ja va passar a São Tomé al 1574 i també durant gairebé tot el segle XVII al gran quilombo brasiler de Palmares. Aquest és un dels molts paral·lelismes entre el que va passar a l’Àfrica i Amèrica durant els segles que va durar l’esclavitud i el tràfic d’esclaus, fruit de les aspiracions europees per controlar tots dos continents.

La paraula quilombo va començar a fer-se servir al Brasil a partir de 1691, en relació a Palmares, i el seu ús es va estendre a partir d’aquest moment. Palmares constituïa la recreació d’una institució africana: el Kilombo, dissenyada per unir pobles diferents i fer possible una organització militar efectiva.

I perquè es va donar a Palmares el primer gran quilombo?

L’explicació és que a Palmares, encara que hi havia persones negres d’origens molt diferents (també índies, mulates i fins i tot blanques) les tradicions angoleses eren predominants. No és doncs estrany que els palmarins es referissin al quilombo com Angola Jango, “Petita Angola”. De fet, alguns documents de l’època de les autoritats colonials parlaven dels “gentils d’Angola que viuen a Palmares”.

El quilombo de Palmares va ser una organització social nova i alternativa al món esclavista, dotada d’una jerarquia real i un fort poder polític i econòmic. Altres quilombos, en canvi, es van formar a través d’associacions inestables d’esclaus fugits que depenien de la capacitat per proveir-se dels recursos que necessitaven mitjançant atacs ràpids a les plantacions, camins i fins i tot a les pròpies ciutats.

Tan els uns com els altres, així com totes les gammes intermèdies de possibles quilombos, tenien en comú dos factors clau que van influir en gran mesura els diferents tipus d’organització: el rebuig frontal al sistema esclavista que els va perseguir incessantment  i la seva integració en un projecte col·lectiu.

Les tradicions dels pobles indígenes també van marcar profundament l’organització de Palmares

La presència d’indígenes en aquest quilombo va ser fonamental per a la seva continuïtat, pel fet que va integrar a grups indígenes que vivien a la zona, així com d’altres grups que fugien del món colonial. La ceràmica, les estratègies de supervivència i les pràctiques màgiques i curatives van ser elements introduïts per aquests pobles.

Palmares es va convertir en el malson dels terratinents i de les autoritats, durant tot el segle XVII es van enviar més de 25 expedicions militars per acabar amb ells. No només representaven la pèrdua dels esclaus que fugien i es refugiaven entre ells, sinó que a més, van aconseguir tenir un exèrcit que periòdicament assaltava les poblacions veïnes per alliberar els esclaus i per proveir d’armes i altres estris que ells no podien fabricar.

El quilombo de Palmares va representar  un petit oasi de llibertat pels esclaus africans

Palmares va permetre als homes i dones que el formaven que, encara que haguessin arribat com esclaus des de les costes africanes, nascut esclaus  al nord-est brasiler, fossin indígenes que no aguantaven més l’abús al qual estaven sotmesos, o fins i tot blancs i mulats que no volien continuar sota el control del poder colonial i de l’església, poguessin tenir un lloc on trobar la seva llibertat.

Sabem que Palmares es va fundar a l’interior de Pernambuco colonial (actual estat de Alagoas), en una intricada zona de selva muntanyosa on es van poder refugiar i construir ciutats fortificades d’estacades que els van permetre defensar-se de molts atacs, on van crear els seus consells d’ ancians, van tenir els seus llocs de culte i les seves cases. En definitiva, van ser diversos llocs que van servir per crear una nova societat en un Nou Món.

Natàlia Moragas, Ricard Piqueras i Luigi Ruiz