La nostre maquinària fisiològica és la mateixa que teníem al Paleolític. D’aquella època ens ve el nostre delit per determinats aliments, com ara el greix. Els nostres avantpassats tenien poques oportunitats d’accedir a les fonts de greix. “De fet constituïa segurament menys d’un 5% de l’alimentació”, afirma Marià Alemany, catedràtic de nutrició a la Universitat de Barcelona. Per aquest expert, “el greix és l’aliment que més buscaven els nostres avantpassats, perquè amb unes poques mossegades podien accedir a molta energia”.

Delit pel greix i pel sucre

La qüestió és que el temps ha passat i la societat humana ha evolucionat molt, però el nostre delit pel greix segueix intacte. També del Paleolític ens ve el delit pel dolç i per això encara avui busquem i mengem coses dolces. Tot plegat explica la tendència a menjar en excés allò que ens agrada molt “però també allò que ens ha estat limitat durant molt de temps, com ara la carn, que abans només menjaven els nobles” assegura Marià Alemany.

El problema és que els mecanismes de regulació fallen en el cas dels lípids: “si menges dolç (sucre) o carn (proteïnes) desapareix la gana. Però no tenim mecanismes de control dels lípids. La nostre maquinària metabòlica no està preparada pel greix, el nostre organisme no sap què fer amb ell”, segons el parer d’aquest expert.

Una dieta variada

És obvi que cal evitar ingestes excessives d’aquests aliments que tant ens agraden. El primer consell de Marià Alemany, però, és no amoïnar-se gaire, car avui dia “hi ha un excés de preocupació pel que mengen o deixem de menjar”. El segon consell és “menjar de tot, fer una dieta ben variada”. Pel que fa a les proteïnes, per exemple, s’han de prendre si pot ser en cada menjada, i no oblidar que una bona part de la proteïna pot ser d’origen vegetal. De fet, hom pot combinar les proteïnes dels llegums amb les dels cereals, i estalviar-se menjar carn en aquell àpat. El principal argument per menjar carn vermella és, segons Alemany, “el ferro, perquè s’absorbeix millor si ve de l’hemoglobina”.

Atenció amb el sucre!

Pel que fa als aliments dolços o greixosos, cal evitar-ne l’abús. En el cas del dolç perquè “el sucre tendeix a passar ràpidament a la sang i pot provocar una pujada important de la glucèmia i una marcada resposta de la insulina. I això, a la llarga, ens pot portar a la diabetes”, explica Alemany. Per això aquest expert recomana limitar el consum de refrescs, però també de fruites i altres fonts de sucres i altres glúcids de digestió ràpida.

Parlem-ne, sobre l’esmorzar

Tot i que recomana menjar de tot per esmorzar, Marià Alemany assegura que hi ha determinades combinacions que és millor no repetir massa sovint. És a dir, no passa res per prendre llet, cereals ensucrats d’esmorzar i fruita de tant en tant. Però si aquesta combinació la practiquem cada dia la cosa canvia perquè “estem sumant la lactosa (un sucre) de la llet amb els sucres afegits que porten molts cereals d’esmorzar amb els sucres (la fructosa) de la fruita… i amb el sucre que hi afegim pel nostre compte per endolcir la llet” afirma Alemany.

Què cal esmorzar, doncs? “Un entrepà” és l’opció d’Alemany, per a qui “la millor manera de prendre cereals és mitjançant el pa, si pot ser integral”. Un entrepà de què? “De pa amb tomàquet i pernil, formatge…. el que més ens agradi i ben variat!”.

A veure que beus…

També cal qüestionar el consum de llet, ja que “més de la meitat de la nostre població no fabrica lactasa, l’enzim que permet assimilar la lactosa, i això succeeix ja al final de l’infantesa” assegura Alemany. En aquestes condicions, la lactosa no s’aprofita. Aquest problema desapareix amb els derivats làctics com el formatge o el iogurt. Però Alemany recorda que “els lactis contenen força greix saturat, colesterol i factors de creixement”, que aconsellen fer-ne un consum moderat.

L’altre ingesta a qüestionar és la beguda. “Si tenim set, millor prendre aigua. Per a esmorzar podem prendre aigua i prou. I per dinar igual. Hem de fer fora el costum de prendre begudes dolces de forma sistemàtica”, afirma Marià Alemany de forma rotunda.

Algunes d’aquestes afirmacions poden sorprendre a alguns lectors. El primer que ens diu Marià Alemany és que “és molt difícil donar un missatge nutricional clar i rotund en molt poques paraules, sempre hi ha matisos a tenir en compte”. La seva visió és la que correspon a un investigador reconegut que aporta una visió que pot ser diferent de la que aporten altres fonts. Però així és el coneixement científic: un edifici en construcció permanent i en contínua revisió que admet diverses aproximacions i molts matisos.

David Segarra