En el cas del Fitoplàncton, la majoria de les menudes algues tenen tendència a caure cap avall a velocitats que estan entre 1 i 5 metres al dia. Però això passa sobretot quan les aigües són quietes. En canvi, quan hi ha turbulències, els moviments de l’aigua faciliten que part de les algues puguin romandre prop de la superfície. Això és tan important que determina les espècies que hi trobem. En el Mediterrani, en les aigües remogudes típiques de la primavera i de la tardor hi predominen les algues diatomees, que no tenen un sistema de natació activa i s’enfonsen amb facilitat, i que viuen allà on abunden els nutrients. En canvi, quan les aigües són quietes, com passa a l’estiu, trobem més algues dinoflagelades, que poden nedar mínimament gràcies als seus petits flagels i s’adapten millor a la migradesa dels nutrients.
Tots els trucs per a no enfonsar-se
Per evitar anar cap avall, molts organismes fitoplanctònics tenen expansions en forma de banya, ala o collaret, que frenen la sedimentació. Són expansions que els permeten "baixar en parapent", per dir-ho així. Potser no impedeixen, però almenys alenteixen la davallada. Molts dinoflagelats, per exemple, tenen unes banyes ben peculiars.
Igualment, els organismes del zooplàncton tenen apèndixs corporals de mena diversa. Igual que en el cas del fitoplàncton, aquestes expansions del cos donen una major superfície, i per tant una major resistència a la sedimentació. Redueixen la necessitat de moure’s contínuament i, per tant, la despesa energètica.
Però hi ha molts més trucs per no enfonsar-se. Molts organismes inclouen fluids de baixa densitat, globus d’oli o cambres en gas que proporcionen una major flotació. Els ous dels peixos, per exemple, contenen fluids diluïts per tal que puguin surar, ja que sinó caurien vers les fondàries.
Les migracions verticals
Però no tots els organismes tenen aquests problemes. Animals més grans, com ara els copèpodes, poden pujar o baixar a voluntat. De fet, molts animals del zooplàncton pugen a la nit i baixen durant el dia. Els copèpodes poden desplaçar-se en vertical de 30 a 60 metres en una hora, i els eufasiàcids de 100 a 400 metres. A la nit pugen per menjar prop de la superfície, i durant el dia s’enfonsen per amagar-se dels depredadors. Però aquest és el tema d’un proper missatge!
A la imatge veiem una larva de crustaci decàpode que d’adult viu al fons del mar (per tant, és bentònica) però en la seva forma larvària es troba en el plàncton i per evitar l’enfonsament desenvolupa una sèrie de prolongacions com les que es veuen en la fotografia. Aquestes prolongacions, a més, li serveixen per defensar-se.
Respondre