El 26 de juliol del 1276 Jaume I mor a València, mentre amb una orella escolta el confessor, o el metge, i amb l’altra està pendent de les notícies que li arriben del camp de batalla. Els últims mesos de la seva vida coincideixen amb l’esclat d’una nova revolta musulmana. Un dels seus líders és Al-Azraq, amb qui Jaume I portava més de trenta anys barallant-s’hi i reconciliant-s’hi i que va acabar perdent la vida enmig de la revolta. Malgrat la seva edat, el rei va intentar anar al front per participar en els combats, però els seus homes de confiança el van convèncer perquè es retirés i deixés la iniciativa en mans de l’infant Pere.

Si vols escoltar i llegir aquests episodis, fes clic a aquest fragment de la versió digital de El Llibre dels fets.

Amb temps per preparar la mort

A diferència de molts altres personatges del Llibre dels fets, que moren en el camp de batalla, com Pere I o com Guillem i Ramon de Montcada, Jaume I mor en el llit i té temps de preparar el que a l’edat mitjana es coneixia com una ‘bona mort’. Conscient que té les hores comptades, Jaume I es confessa diverses vegades amb franciscans i dominics —aquest cop, però, a diferència del que havia passat uns anys abans a Múrcia, «amb gran contricció de nostres pecats»; combrega; dóna instruccions precises sobre on vol ser enterrat; s’acomiada de l’infant Pere, a qui dóna, en públic, l’última lliçó política —i li prega que estimi i respecti Jaume, el seu germà i futur rei de Mallorca¯ i a qui beneeix i traspassa el poder abans d’ingressar, gairebé com a últim acte de la seva vida, en l’ordre del Císter.

Per conèixer com va repartir els seus regnes entre els fills us convidem a llegir el text Els testaments de Jaume I.

Cap igual des dels temps de Salomó o David

Una mort exemplar —segons els cànons de l’època¯ d’un rei que, com es veu de forma molt clara en les paraules finals que adreça al seu fill, es continuava sentint tocat de la mà de Déu. Jaume I interpretava d’aquesta manera els seus més de seixanta anys com a rei, una xifra que, segons els seus càlculs, no havia igualat cap altre monarca des dels temps de Salomó o de David, model, per cert, de rei messiànic. Una vida i un regnat llargs al servei, «per la major partida», de l’Església i de Jesucrist, és a dir una vida i un regnat que van ser un intent, o que almenys així es presenten en el Llibre dels fets, d’acord amb el que es diu en el pròleg, de traduir la seva fe cristiana en obres. Jaume I havia nascut, enmig de senyals i circumstàncies excepcionals, la ‘Vespra de la Candelera’ de setanta-sis anys abans, i acaba els seus dies fent una bona mort, sens dubte el colofó ideal del llibre i l’última manifestació de la seva voluntat de transformar la seva fe cristiana en obres.

Cervantes va lloar el Tirant lo Blanc perquè en la novel·la de Martorell, entre moltes altres virtuts, «comen los caballeros, y duermen y mueren en sus camas». Si Cervantes hagués llegit el Llibre dels fets potser li hagués dedicat un elogi semblant, perquè Jaume I hi menja, hi caça grues, hi emborratxa amb vi els musulmans amb qui fa tractes, hi dorm, però també hi passa llargues nits d’insomni i al final, com el propi Don Quijote, hi fa una ‘bona mort’ en el seu llit.

Abans de morir, però una altra batalla en la que el Conqueridor hi participaria d’una manera molt especial… Si voleu saber quina va ser llegiu el text Ramon Muntaner i l’última batalla dels rei en Jaume.                     

Xavier Renedo