El dia 17 de setembre de 1835 Charles Robert Darwin va desembarcar a les Galápagos, concretament a la illa de San Cristóbal. Avui, molts anys després, sempre que arribo a l’arxipèlag situat a uns 1000 quilòmetres a l’Oest d’Equador, en el bell mig de l’Oceà Pacífic, una manera de retre el meu homenatge particular a tan eminent naturalista és desembarcar a la primera illa que acollí a Darwin. La forma de transport és absolutament diferent. Darwin divisà els relleus de les Galápagos des del vaixell on anava embarcat (el HMS Beagle) com a acompanyant del capità Robert FitzRoy i com a naturalista accidental (cal recordar que Darwin era teòleg i, tot just, un aprenent de geologia, botànica i zoologia). En canvi, nosaltres, els científics actuals, rebem la primera visió de les Galápagos des de l’aire. És a dir, ens desplacem en avió des de de Quito (la capital d’Ecuador) fins a les illes que també molts antic mariners anomenaven “Las Encantadas”. I és que les illes Galápagos foren amagatall de pirates i corsaris després de ser descobertes accidentalment pels espanyols.

Pirates, corsaris, baleners i colons

En una travessa marítima que l’havia de dur fins a l’actual Perú, el vaixell on viatjava Fray Tomás de Berlanga, el bisbe de Panamà, va perdre el rumb i, l’any 1535, fondeja a unes illes infernals encara no cartografiades. Els seus habitants eren molt estranys: llangardaixos i tortugues gegants. Els mariners cercaven aigua dolça però van tenir que acabar menjant cactus davant la impossibilitat de trobar-ne. Havien descobert les Illes Galápagos: les Illes de les Tortugues. Efectivament, la paraula castellana galápago significa tortuga però també és el nom d’un tipus de sella de muntar –típicament espanyola– que coincideix amb la forma de la closca d’algunes tortugues gegants de Galápagos. Després arribaren els pirates i corsaris (encara molts cercadors de tresors continuen buscant a les Galápagos presumptes cofres enterrats), però també els baleners.

Aviat començà el desequilibri ecològic

Les Galápagos no eren bones proveïdores d’aigua però sí de carn: les lentes tortugues eren presa fàcil, i la seva gran capacitat de supervivència (poden resistir molt mesos sense beure aigua) permetia tenir animals vius a bord dels vaixells… carn fresca, en definitiva. Aquí començà el desequilibri ecològic de les Galápagos. Un desequilibri que, junt amb la introducció antròpica de moltes espècies domèstiques i no domèstiques (cabres, porcs, gossos, gats, rates, formigues, vespes, mores, guayabas, cafè, etc.), ha fet que algunes espècies autòctones hagin desaparegut, i d’altres, fins fa molt poc, estiguessin en perill d’extinció. I és que en els temps de Darwin, alhora que baleners, a les illes també hi vivien colons –agricultors, ramaders i, sobretot, pescadors– provinents de Sudamèrica.

Al proper missatge descobrirem la decepció de Darwin

Jordi Serrallonga