Imatge: la glacera de Mertz al sol, ben retallada de blau

Ho teníem tot planificat per fer una segona immersió del ROPOS tocant a la glacera Mertz, quan al pont de comandament van observar, amb el radar, que, per un canvi de direcció del vent, el gel marí havia entrat a la polynya i ens estava barrant el pas. Em pensava que l’Akademik Tryoshnikov era un trencaglaç, però es veu que no ben bé: es pot obrir pas en gel d’1-2 m de gruix, perquè té el casc reforçat i la forma arrodonida de la proa i la quilla que li ho permet, però no es pot permetre quedar tancat per gel molt espès. Calia prendre la decisió d’anar sortint abans no fos massa tard. Hi havia la possibilitat, també interessant, de fer una immersió al marge de la polynya, en una zona on les aigües profundes, riques en la matèria orgànica produïda a la polynya, vessen pels canons del fons marí cap a l’oceà obert. Es veu que hi ha una fauna molt rica d’esponges i coralls, en aquests marges.

Tanmateix, en arribar-hi les condicions del gel no han millorat, al contrari. El capità pren la decisió d’obrir-nos pas entre el gel tot allunyant-nos de la glacera i la polynya de Mertz definitivament. Una pena, perquè s’havien organitzat torns per portar-nos a tots amb helicòpter a trepitjar la glacera al continent.

El vaixell obrint-se pas al gel

Cada canvi de plans suposa fer reunions apressades, pujades i baixades del cap científic, el Professor David Walton, a parlar amb el capità, reestructuració de la feina, grups decebuts. Però una campanya científica d’aquesta mena, en un entorn com el de l’Antàrtida, demana flexibilitat, perquè el temps i les condicions del mar i el gel són molt canviants. Una bona gestió de l’imprevist és essencial.

Enfilem la sortida de la polynya i el camí cap a les illes Balleny, pròxima parada, amb una bona nevada. Hem passat de l’esclat de llum i contrastos eufòrics al vel del matís i el recolliment. La llarga travessia del gel, durant dos dies, ens compensa amb escreix: és al gel marí on la vida se’ns mostra més: pingüins, foques, petrells, alguna balena. I aquest catàleg inacabable de textures hipnòtiques, sempre igual, sempre diferent. Les estones lliures són per sortir fora, sota la nevada, la boira o el sol filtrat, i deixar compassar els pensaments amb el pas del gel.

Una colla de pingüins fotografiada ahir mateix.

Solem dir que la naturalesa és sàvia. Ho diem perquè intuïm que l’aparent harmonia natural és el resultat de milions de generacions de “prova i error” fetes no només per adaptar-se a l’entorn sinó interactuant també amb els altres lluitadors. És d’aquí d’on surt la saviesa natural en què sovint ens emmirallem: de seleccionar els que s’adapten millor, els que millor canvien l’entorn per al propi benefici, o millor s’adapten a la vida comunitària d’interaccions.

Em ve al cap que, més que sàvia, la naturalesa és tossuda. És una qüestió de temps. El savi és flexible, té cintura, és tolerant, reconeix l’essencial, es desprèn de les pors i els prejudicis i així avança pel carril de la fondària. El savi sap improvisar i moure’s en el dubte, perquè sap que en el gir d’avui no s’hi juga el veritable rumb. La naturalesa, malgrat que evoluciona en temps llargs gràcies a la improvisació de les mutacions, en temps curts és molt poc feta a la improvisació. Mana l’instint, la programació, la repetició de patrons per a la supervivència de l’espècie. La tossuderia no deixa lloc per al dubte.

D’herbívors i carnívors

Amb certa recança, deixem enrere les aigües verdoses de la polynya.

Verdoses per l’abundància de fitoplàncton, sobretot de les microalgues diatomees. Els sensors de clorofil·la a l’aigua s’enfilaven i els filtres ens quedaven verds. El fitoplàncton fa el paper de les plantes al mar, fa la fotosíntesi que alimenta de matèria orgànica tota la resta de l’ecosistema: els bacteris (descomponedors), els protozous (hervíbors o bacterívors), el zooplàncton petit (herbívor o menjador de protozous) i el krill (majoritàriament herbívor). Mireu algunes de les fotos que hem fet amb el microscopi aquests dies; veureu quines formes tan meravelloses tenen les diatomees, que fan, al voltant de cada cèl·lula, estructures de silicat increïbles, i les enllacen en cadenes de cèl·lules que semblen joieria fina. Les taques verdoses són els cloroplasts, on es fa la fotosíntesi. En una de les fotos hi ha la carcassa d’un ciliat amb forma de campana: aquest és un protozou que es dedica a empassar algues i bacteris.

Imatges algues del fitoplàncton observades al microscopi 

Algunes d’aquestes algues i protozous viuen també dins el gel marí. Com pot ser? Quan l’aigua salada del mar es congela, expulsa bona part de les sals que conté; una part va a parar a la resta del mar, i l’altra omple els porus i canals que queden dins el gel. Podeu fer la prova a casa, tal com la van fer els alumnes de l’IES Balmes: congeleu aigua de l’aixeta (dolça) i aigua del mar o amb sal. L’aigua dolça farà un glaçó compacte; l’aigua de mar farà un glaçó més porós. Si hi tireu un colorant al damunt, pel glaçó d’aigua dolça simplement lliscarà, però en el d’aigua salada el veureu com penetra. És aquests micro-canals d’aigua hipersalina on creixen les algues, bacteris i protozous. Tot això a l’estiu, és clar, quan hi ha llum.

El krill fa l’agost xarrupant les algues del gel o, si n’hi ha prou, menjant-se les del plàncton. Quan hi ha krill, forma eixams enormes que són la base de l’alimentació de pingüins, foques i balenes. I de peixos i calamars, que són les preses d’altres foques i dels ocells marins.

Recordeu que molts ocells, i algunes foques, ensumen el krill menjant algues, i així troben els peixos i calamars. Ja ho veieu: en condicions tan extremes, d’aigua i aire freds, de gel i canals hipersalins, la vida s’obre pas amb una exuberància extraordinària. I els pingüins, qui se’ls menja? La foca lleopard i, quan són petits o malalts, les skues i els petrells gegants. I les foques? Les orques. I les orques i les balenes?

Solen morir de velles o de malalties, si no les caça un caçador furtiu o un de legal quan migren cap a latituds més baixes.

Pel que fa als nostres gasos preferits, la polynya de la glacera Mertz també ha estat molt interessant, perquè ens ha demostrat que una de les nostres hipòtesis era certa: els gasos emesos pel plàncton no depenen només de quant plàncton hi ha, sinó de quin tipus de plàncton i en quin estat fisiològic es troba.

Pingüins enmig una nevada

I tornem a la tossuderia

Quan semblava que l’havíem deixat enrere, el gel torna a envoltar-nos.

Poc espès, ens deixa avançar sense giragonses. Quan alentim la marxa, un membre de la tripulació russa fa volar un dron des de la proa, amb una habilitat envejable. L’enlaira i el veiem donar voltes al vaixell, com si el volgués embolicar. El perdem de vista fins que tornem a sentir-ne el brunzir. Ben bé com els ulls d’un petrell, enregistra imatges precioses del laberint de gel. El fa tornar i el pesca al vol, amb una mà. Jo també faig volar els pensaments, sense comandar-los gaire.

En éssers conscients com nosaltres, és feina de tota una vida arribar a saber, ni que sigui entrellucar, de què estem fets. De genètica, d’experiències, d’afectes, d’aprenentatges, de confiança, d’ensurts, d’anhels. Aquests últims, de fet, se sustenten en tots els altres, i hi fixem el rumb. O tant de bo ho féssim. És curiós, però ens els anhels hi ha molta tossuderia i instint, precisament. Quants de nosaltres, o en quants moments, ens hem guiat pels anhels, pels somnis, tot i haver-hi motius per al dubte raonable, tot i haver-hi risc. Determinació i cintura, instint i dubte. De quina altra manera, si no, hauríem arribat als pols o pujat vuit mils? Com hauríem enderrocat dictadures i colonialismes? Com, si no, hauríem atès els desatesos crònics? Com ens ho hauríem fet per canviar el nostre poble o el nostre barri? Com ens hauríem mai llançat a confessar que estàvem enamorats?

El Rafel agafant una mostra d’aire a la proa.

Rafel Simó