Un es podria preguntar que carai fa un ocell marí criant en un volcà a 2.000 m d’alçada. De fet, és una pregunta molt pertinent, perquè la majoria d’ocells marins crien a la costa. No obstant no tots els ocells marins són iguals.
De fet un ocell marí no és res més que qualsevol espècie d’ocell que s’ha adaptat a buscar el seu aliment en el mar. En els ocells, aquesta mena de recolonització del medi marí (recordem que es d’allà d’on venim tots els organismes terrestres) s’ha produït en diverses ocasions de forma independent. Tot i així, l’adaptació al medi marí ha conduït a una sèrie de convergències evolutives que fan que tots ells comparteixin un conjunt de trets de vida força similars. En comparació amb els ocells terrestres, els ocells marins són de vida llarga, maduresa sexual endarrerida, baixa fecunditat, i crien en colònies que poden arribar a tenir literalment milions d’individus. Per exemple, un albatros viatger pot viure més de 50 anys i no comença a criar fins als 9 anys.
Un albatros viatger protegeix a la seva cria durant els primers dies de vida. Poc després el deixen sol dia i nit i els pares només el visiten per alimentar-lo breument durant els 9 mesos que durarà el seu creixement. El cicle de cria complet dura un any sencer i l’esforç parental es tant gran que els albatros viatgers només poden criar un cop cada dos anys. Aquesta espècie és l’ocell amb l’envergadura més gran del món, ja que amida uns 3 m de punta a punta de l’ala!
El salt a l’alimentació marina s’ha produït de forma independent com a mínim en els 4 grans ordres d’ocells marins: els pingüins, els pelecaniformes (corbs marins, fragates, etc.), els caradriformes (gavians, xatracs, àlcids, paràsits, etc.) i els procel·lariformes (petrells, baldrigues, ocells de tempesta). Les espècies d’aquest últim ordre, al qual pertany el petrell Gongon, es caracteritzen per criar gairebé exclusivament en illes oceàniques, és a dir, en illes que mai han estat en contacte amb el continent, sinó que són d’origen volcànic. Per aquest motiu aquestes illes no solen tenir mamífers predadors, i és per això que els procel·lariformes les elegeixen per criar. Tot i així, per evitar els predadors aeris, como ara els rapinyaires o els corbs, el procel·lariformes entren i surten de nit de les colònies de cria.
El Hurculano Dinis, tècnic de seguiment ecològic del Parc Natural de Fogo, sosté un petrell Gongon.
Malauradament, a mesura que l’home ha anat colonitzant aquestes illes, també ha anat introduint gats i rates a tot arreu, entre altres predadors. Com que l’estratègia dels procel·lariformes és evitar els indrets on es troben aquest predadors no han desenvolupat cap defensa contra ells, i quan l’home els introdueix de forma sobtada als seus llocs de cria els procel·lariformes esdevenen una presa fàcil. En alguns indrets fins hi tot han estat consumits directament per l’home, com feien antigament amb les baldrigues a Balears o les illes Canàries. Actualment, tot i ser il·legal, encara hi ha gent que se les menja!
Els primers ous de petrell Gongon han començat a eclosionar fa uns dies. Ja tenim almenys 3 pollets. Els petrells Gongon crien en caus sota les pedres, la majoria d’ells en indrets inaccessibles a uns 2.000 m d’alçada.
El Gongon també és un presa fàcil i la seva caça il·legal encara subsisteix degut a que alguns capverdians encara creuen que el seu greix te propietats medicinals. A poc a poc molts procel·lariformes s’han anat extingint localment i ara només crien en petits illots on predadors i humans els deixem en pau. Els Gongon en canvi, enlloc de criar als illots s’ha refugiant en els indrets més inaccessibles de les illes oceàniques. A Cap Verd només crien als cims de les 4 illes principals amb muntanyes de més de 2.000 m d’alçada.
dimecres, 25 març 2015 at 12:55
M’agrada molt el que esteu fent i em sembla molt interessant.
divendres, 27 març 2015 at 00:49
gràcies Andrea pel teu interès! encantat de veure que la nostra recerca sobre els ocells marins no només interessa als quatre gats que ens hi dediquem
divendres, 20 març 2015 at 15:51
Bona tarda, sóc l’Albert Fernández, un estudiant de 1 de Batxillerat. Voldria comentar que em sembla molt interesant que aneu uns mesos a estudiar aquestes aus.
També m’agradaria saber:
– A quin típus de volcanisme pertany aquest volcà?
– Per què aquestes aus pujen a 2000 metres d’altura en comptes d’anar a unes altres illes com les altres?
divendres, 20 març 2015 at 15:44
Bon dia, soc en Pep, visc a Barcelona i estudio 1 DE Batx. al ST. Peters school.
Fa uns quans dies que estem mirant els vostres misatges, m’agradaria saber per què s’alimentan a la costa del continent si viuen a les illes, ja que seria menys esforç per a ells fer ho a les mateixes illes.
Estan en perill aquestes aus? i si és així quin es el motiu?
dimarts, 24 març 2015 at 19:15
Hola Pep,
La teva pregunta és molt adient, perquè aparentment és contradictori. La raó esta en el fet que aquestes aus no tenen defensa contra els depredadors terrestres com els gats o les rates, i es veuen obligades a criar en illes o en illots oceànics, com les illes volcàniques de Cap Verd. Aquests indrets no sempre estana prop de les zones productives amb gran disponibilitat d’aliment i sovint necessiten viatjar centenars o de vegades fins i tot milers de km per aconseguir aliment pel poll, ja que al voltant de les illes oceàniques on crien no sol haver-hi massa disponibilitat d’aliment. Un cas extrem, per exemple, seria el de les baldrigues capirotades que crien a l’illa Gough (al mig de l’Atlàntic sud), que sovint es veuen obligades a visitar la plataforma patagònica (costa d’Argentina), a varis milers de km, per tal de poder alimentar els seus polls.
Aquesta espècie, com tantes altres espècies d’ocells marins, esta en perill, degut principalment a la introducció de mamífers depredadors per part de l’home en les zones de cria, la pèrdua d’hàbitat de cria per la pressió humana i les captures accidentals d’ocells en diverses arts de pesca, en particular en el palangre.