Imatge: amb una envergadura alar imponent, l’àguila marcenca és el rapinyaire diürn nidificant més gran dels Parcs de la Serralada de Marina, de la Serralada Litoral, i del Montnegre i el Corredor. Fotografia: Àlex Ollé.

L’àguila marcenca basa la seva dieta en serps. És, doncs, un rapinyaire, diguem-ne prou original, que s’alimenta principalment d’un altre depredador.

L’àliga marcenca també és el vertebrat més escàs del Parc de la Serralada Litoral, que alberga només dues parelles reproductores. De fet, a una àrea que compren part del sud del Parc del Montnegre i el Corredor, el Parc de la Serralada Litoral i el de la Serralada Marina, aquesta àliga assoleix una densitat de 2,3 pa­relles/100 km² (Macià et al. 2017), un valor força baix en comparació amb regions de la península Ibèrica o altres europees,  amb 5,9-11,5 parelles/100 km² (Joubert 1998, Bakaloudis et al., 2005), possiblement per l’elevada presència humana.

Enguany, gràcies al seguiment que fem dels rapinyaires, s’ha constatat que les dues parelles reproductores estan de nou presents en el Parc de la Serralada Litoral. S’han observat còpules, vols nupcials, vols territorials i construcció del niu….. esteu atents als continguts que us anirem oferim, perquè més endavant us donarem més detalls de l’evolució de la reproducció d’aquestes dues parelles del Parc.

Mentrestant, si esteu impacients i voleu aprendre més sobre la reproducció de l’àguila marcenca en el Parc, us convidem a visitar les videogravacions enregistrades en un niu de l’any 2017 a través del següent enllaç:  https://www.youtube.com/watch?list=PLGmbqoWa70b7hel8_FBUBbF69-daF9JWU&time_continue=18&v=Sbp92W7XtL0

Hi veureu diverses grabacions com aquesta:

Als vídeos veureu com es defensa el poll,  com els adults alimenten el poll amb serps, etcètera (us recomanem que llegiu els continguts que acompanyen a cada videogravació, els podreu consultar triant l’opció “Mostrar més”).

Com és l’àliga marcenca: és un animal de gran envergadura alar (entorn els 170 cm) i té un aspecte bastant peculiar:

• La relació cap/cos és semblant a la d’un rapinyaire nocturn (que és una manera de dir que té el cap força gran)
• Ulls grocs molt grans. Detectar serps no és fàcil, cal tenir una molt bona agudesa visual.
• El color blanc predomina i destaca en el ventre, el pit i la part inferior de les ales.
• Els seus dits són curts i forts, apropiats per capturar preses tant escorredisses com una serp. De fet, el seu nom en anglès és “Short-toed Eagle”.

Les àguiles marcenques joves tenen el cap i el coll pàl·lids, amb l’edat aquestes parts es tornen de color marró. Fotografia: Àlex Ollé.

Però, a més, a més, per caçar utilitza, sovint, la tècnica de l’aleta: es queda quieta a l’aire en el mateix punt, bé utilitzant el vent o batent les ales de forma compasada. Aquest comportament li permet prospectar el terreny de forma precisa en busca de la seva presa. Les seves característiques físiques i el comportament de fer l’aleta fan que l’àguila marcenca sigui un dels rapinyaires més fàcils d’identificar en el camp.

Segurament ara us estareu preguntant: Com és que s’anomena àguila marcenca?

L’espècie nia a Europa, tot i que com altres rapinyaires que s’alimenten principalment d’animals de sang freda, al final de la reproducció migra cap el sud per passar l’hivern en les regions situades al sud del Sàhara. Si hagués de passar els mesos més freds a Europa, mesos en els que els ofidis estan amagats i inactius, ho tindria francament magre. Els primers individus retornen a Catalunya cap a finals de febrer, tot i que el gruix de la població ho fa al llarg del març, i vet aquí el seu nom: marcenca (del març).

Biologia reproductora

L’espècie acostuma a caçar en els ambients oberts, malgrat que també ho fa en hàbitats arbustius i forestals, sempre aprofitant qualsevol petit sector esclarissat on detecta i captura millor les seves preses.

I ara us sorprendrem amb algunes dades sobre la seva dieta. Petretti (2008) va estimar que una parella i el seu poll podien consumir uns 79 kg d’ofidis entre el març i el setembre aproximadament, representats per 790 preses diferents! 790 serps en 7 mesos!

De fet, l’àguila marcenca selecciona grans ofidis durant el període reproductor, i un altre treball (Gil i Pleguezuelos, 2001) va estimar que una parella i el seu pollet podien consumir fins a 645 grams de biomassa per dia!

Totes aquestes xifres sorprenents ens fan pensar en la gran repercussió que un depredador tant especialitzat pot assolir en els ecosistemes…i no serem els primers, Moreno-Rueda i Pizarro (2007) suggerien que la presència de l’àliga marcenca podria tenir una influència positiva en la diversitat d’ofidis, ja que depreda majorment sobre les grans serps, les més dominants, i d’aquesta forma controlaria les seves poblacions reduint la competència amb altres espècies de serps més petites. Cal afegir que una de les seves serps preferides és precisament la serp verda (Malpolon monspessulanus) que a la seva vegada s’alimenta d’altres serps (inclòs les petites de la seva espècie).

Totes aquestes dades als naturalistes ens provoquen dues grans preguntes: hi ha tantes serps al nostre entorn? Com poden les àligues trobar tantes serps?

Estem davant d’un depredador molt capacitat per efectuar grans desplaçaments invertint poca despesa d’energia, atès que disposa d’unes llargues ales i un relatiu poc pes corporal, i aquestes qualitats comporten que pugui buscar les serps en àrees enormes, en zones molt allunyades dels seus nius. No seria desencertat pensar que una població d’àguiles marcenques pugui mantenir una influència sobre les poblacions d’ofidis en grans àrees.

On fa niu? L’àliga marcenca basteix el seu niu en els arbres, una petita estructura d’uns 60 cm de diàmetre que constrasta amb la seva gran mida corporal. És molt sensible a la presència humana en els llocs de nidificació, de forma que selecciona els sectors amb menys pas de persones. La seva fidelitat als llocs de reproducció és molt alta, i, per tant, és crucial conservar les condicions d’aquests privilegiats enclavaments cada vegada més difícils de trobar en les àrees envoltades de molta població humana.

Per últim, cal subratllar que el seu cicle reproductor és molt dilatat i només pot criar un poll per any. A Catalunya inicia les parades nupcials, les còpules i la construcció del niu al març i fins a finals del juliol no surten els primers polls del niu…tot plegat, un gran esforç per a un rapinyaire que poc després ha de fer un viatge titànic de milers de kilòmetres per arribar als seus quarters d’hivern!

Bibliografia

Bakaloudis, D. E., Vlachos, C. G., Holloway, G. J. 2005. Nest spacing and breeding performance in Short-toed Eagle Circaetus galli­cus in northeast Greece. Bird Study, núm. 52, pàg. 330-338.

Gil, J. M. & Pleguezuelos, J. M. 2001. Prey and size selection by the short-toed eagle (Circaetus gallicus) during the breeding season in Granada (south-eastern Spain). J. Zool. Lond. núm. 255, pàg. 131-137.

Joubert, B. 1998. Données preliminaires sur lees circaètes jean-le-blanc Circaetus gallicus de Haute-Loire. Alauda, núm. 66 (3), pàg. 207-220.

Macià, F. X., Larruy, X., Grajera, J. & Mañosa, S. 2017. Mida poblacional i densitat de rapinyaires forestals a la Serralada Litoral. A: III Trobada d’Estudiosos de la Serralada Litoral Central i VII del Montnegre i el Corredor. Diputació de Barcelona.

Moreno-Rueda, Gregorio & Pizarro, Manuel. 2007. Snake species richness and shrubland correlate with the short-toed eagle (Circaetus gallicus) distribution southeastern Spain. Ann. Zool. Fennici, núm. 44, pàg. 314-320

Pettreri, F. L’Aquila dei serpenti. 2008. Roma: Pandion Edizioni, 2008, 272 pàgines.

Text: Xescu Macià