21 de gener de 2017. Som a Hobart, Tasmània, a punt de salpar. Tasmània és l’illa del sud d’Austràlia, el port de referència per a l’activitat antàrtica dels australians. Fa fresca però una llum d’estiu. És una ciutat amable, turística i acolorida, al recer d’un fiord i al peu d’una muntanya de basalt. L’ambaixada suïssa i el govern regional ens preparen recepcions per brindar amb orgull i desitjar el millor a l’expedició. Al laboratori enllestim el traspàs als que arribem i els canvis que cal fer. L’etapa 1 ens ha deixat experiència, problemes per resoldre, algunes solucions, avaries, imatges inesborrables, amistats.
En Rafel instal·lant el sistema de mostreig d’aigua de mar en continu.
Aquesta expedició agrupa 22 projectes, seleccionats d’entre més d’un centenar, que han de donar una perspectiva global de l’Oceà Austral.
N’hi ha que identifiquem i mesurem l’abundància del plàncton, les seves estratègies per créixer en un mar majoritàriament “anèmic” (hi falta ferro), les seves propietats òptiques que ens permeten veure’l des de satèl·lits, la seva capacitat per captar CO2 i produir oxigen amb la fotosíntesi, la intensitat amb què produeix altres gasos importants per a l’atmosfera i el clima, i la seva importància per alimentar pingüins, foques i balenes. N’hi ha que s’interessen més per les esponges, mol·luscs i coralls profunds que viuen al fons del mar, en els pendents submarins de les illes i del continent antàrtic. N’hi ha que escolten el cant de les balenes amb micròfons especials per mirar com es distribueixen, ara que la cacera està molt més regulada. Uns altres es pregunten per què l’Oceà Austral és cada vegada menys salat: pel desgel de les grans glaceres Antàrtiques, perquè el mar es gela menys a l’hivern, o perquè plou més? Els isòtops de l’oxigen de l’aigua ajudaran a aclarir-ho. D’altres utilitzen radars per estudiar i entendre les onades, especialment quan hi ha geI a prop. I encara un altres volen fer recompte de microplàstics, els trossets remenuts que queden quan tota mena d’objectes de plàstic porten un bon temps flotant i degradant-se a l’oceà. Els microplàstics acaben embussant els tractes digestius de molts ocells i foques, que els confonen amb plàncton.
L’Akademik Tryoshnikov al moll de Hobart. Al fons, ammarat al costat, hi ha l’Aurora Australis, el vaixell antàrtic australià, acabat d’arribar de l’Antàrtida.
També n’hi ha que volen inventariar la biodiversitat de les illes subantàrtiques. Penseu que l’Antàrtida té un cinturó d’illes, la majoria d’origen volcànic, situades entre els 50 i els 60°S. Algunes tenen uns pocs habitants, d’altres estan molt protegides i són poc visitades. Són refugi de colònies impressionants d’ocells marins i foques de diversa mena. La vegetació, quan n’hi ha, és molt baixa (no hi ha arbres ni arbusts). Les glaceres d’algunes d’aquestes illes estan en retrocés per l’escalfament global, però encara guarden informació acumulada del clima de la regió.
Balleny, Scott, Peter I…. Hi ha un cinturó d’illes que envolten l’Antàrtida, algunes de les quals són bocins de terra extraordinàriament remots i despoblats.
I, finalment, hi ha els que estudiem la qualitat de l’aire, els gasos i les partícules que el formen i el seu paper en aquest immens reactor químic que és l’atmosfera. També el paisatge d’olors on molts animals s’orienten per trobar menjar.
Ja veieu quin munt de coses interessants. Ja us podeu imaginar que això comporta dificultats d’organització de la feina: uns necessiten aturar el vaixell per agafar mostres, altres estan més contents quan naveguem a plena marxa, i altres han de baixar a terra amb barques o helicòpters. Posar-nos d’acord demana paciència, cintura i la convicció que tots sumem. El que acaba manant, però, és el temps i l’estat de la mar, i amb això poc hi podem fer; al capdavall, les nostres expectatives, voluntats i prestigis suren en una closca petita a mercè de forces antigues, primordials, indomesticables.
Si mireu el vídeo tindreu un tast del inici de l’expedició.
dijous, 26 gener 2017 at 11:30
Hola Rafel
Som els alumnes de l’Institut de Ponts. Ens ha fascinat aquesta expedició, la trobem molt interessant tot i que també molt arriscada.
Ens agradaria saber quan temps porteu preparant una expedició tant diversa i també conéixer la vostra organització.
Us anirem seguint, sort!
dijous, 26 gener 2017 at 15:24
Hola, gent de Ponts! No patiu, no és arriscada, si més no per a la nostra salut i integritat física. Penseu que estem en un vaixell de 135 m d’eslora. Si de cas, ho és per poder fer tot el que volem fer.
Normalment una expedició així es triga uns dos anys en organitzar. Però aquesta ha estat una mica especial i la part científica s’ha hagut d’organitzar en només 6 mesos! Molt intens, tot plegat. Content que ens seguiu!
dijous, 26 gener 2017 at 09:18
Of course I remember you guys! Happy to hear from you, and glad that you follow the expedition online.
Tot va bé, molta feina. Encara estem acostant-nos a l’Antàrtida. Crec que d’aquí a un parell de dies la veurem! Ja ho aniré explicant! Records
dilluns, 23 gener 2017 at 08:51
Hola Rafel
Som els alumnes del Jaume Balmes, te’n recordes de nosaltres?. Trobem que els projectes de l’expedició són molt interessants. Com et va per l’Antàrtida?
We hope to see you again!