Diari de recerca

15 – Criatures de fondària

15 febrer 2017 | Diari de recerca

No em cal escriure gaire, amb el que us ensenyo avui. En tinc prou amb què observeu. Són algunes de les criatures que traiem dels ròssecs fets als marges antàrtics entre 300 i 500 metres de fondària. Les fotos  les ha anat fent aquests dies el Noé Sardet, de PARAFILMS/EPFL, el nostre fotògraf naturalista, que porta molts anys retratant el plàncton i tota mena de bestioles marines.
creatures_sampling_red
De dreta a esquerra i de dalt a baix: Aphrodite sp., Nymphon sp. (picnogònid), Ophyoperla koehleri, Neobuccinum sp., Chiton, Ophia canta, corall, Cyclocardia sp., Sterachnius antarctica (eriçó), i corall.
ENO_9504 Sea slug Pseudoritionia sp_red
Aquesta imatge correspon a un llimac de mar: Pseudoritonia sp.
ENO_9449 Astrotoma tubukenscis_red
Imatge de l’estrella Astrotoma tubukenscis agafada a un corall
Potser sí que val la pena que us expliqui una sorpresa que hem tingut:  el robot submarí ha mostrat imatges d’un tipus d’estrelles com les Astrotoma caçant un peix. Tothom està admirat. Es pensava que aquests animals s’alimentaven de les partícules de matèria orgànica que els arribaven, d’algun petit organisme i, si de cas, de peixos morts que trobaven sobre el fons. Les imatges mostren, repetidament, com s’esperen que passi un peix tan o més gros que elles, i li llancen un dels braços, com si fos una sageta. El peix queda endormiscat i l’estrella s’hi posa al damunt, i suposem que se’l va menjant poc a poc. Tot això en la foscor més absoluta de les profunditats.
Penso en el Francesc Pagès, que ja deu fer més d’una dotzena d’anys que ens va deixar. Recordo que, després d’haver tingut l’oportunitat de baixar amb un submarí, m’explicava el que havia suposat per ell veure les criatures que tan minuciosament estudiava en el seu hàbitat natural.
Veure-les comportant-se. I ho deia amb aquells ulls petits que se li posaven quan vessava entusiasme. Em parlava d’un parell d’organismes, que em sembla que eren un caragol i un crustaci, que sovint veia sortir junts a les pesques, però que ara, per fi, havia vist que convivien en una possible simbiosi.
La ciència té molt de deducció, de connectar l’inconnex, de desvetllar l’invisible, i us asseguro que és un plaer, quan ho aconseguim. Però ens queda sempre el desig íntim de veure, sí, amb els ulls i els sentits, que, allò que la nostra ment ha construït, és.
Rafel Simó

0 Comentaris

Envieu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.