Un ornitòleg estudiós de la biologia de cria de les aus està fent treball de camp en un bosc a la serra de Collserola i ha trobat nius de merla, mosquiter pàl•lid, mallerengues i tallarols. Després d’uns dies, torna a l’àrea d’estudi només per descobrir que els nius han estat depredats. El niu de merla a 2m. d’alçada en un arbre està buit, els de mosquiters (al terra) estan tots remenats i la terra aixecada. Per la seva part, no es veu activitat en els nius de mallerengues (en forats)  i el niu de tallarol, a 1m d’alçada en un arbust, ha desaparegut del tot.

Què ha passat? Quina ha estat la causa de tal cataclisme? Doncs no ha passat res fora del normal. Els nius dels ocells petits suporten unes taxes de depredació espectaculars. Rates, senglars, serps, garses, gats, esquirols… tots aquests animals esmorzen, dinen i sopen nius d’ocells petits, espècies presa per excel•lència. A vegades, un ornitòleg veu com una mateixa parella d’ocell perd niu rere niu a mans dels depredadors sense poder tirar endavant cap niuada durant tota la temporada de cria. És un cas extrem però no és rar.

Els ocells, especialment els que fan nius oberts (no tant els que crien en forats), suporten unes taxes de predació de l’ordre del 50% en moltes espècies i que poden assolir el 80% segons l’hàbitat i l’abundància de depredadors. En general, una taxa de pèrdua de nius inferior al 50% es considera un gran èxit.

Els nius oberts en arbres o arbustos són els més vulnerables a la predació.

Les víctimes, però, no tenen problemes a buscar una solució. Cal dir primer que la depredació d’un niu poques vegades comporta la mort de cap adult, ja que habitualment són capaços de detectar l’arribada del depredador i fugir, de forma que, en veure el niu depredat, els seus propietaris senzillament inicien la construcció d’un altre niu immediatament per fer una posta de reposició. El primer niu el fan seguint determinats protocols i rituals d’aparellament, amb una certa calma, mentre que la construcció d’aquest segon serà molt ràpida i les còpules i posta dels ous seran immediates, estalviant-se molts rituals i prolegòmens que ara es tornen innecessaris. Si aquesta segona posta falla, intentaran fer-ne una tercera i sinó una quarta… tantes com l’època de cria doni de si.

En cas que també hagi mort algun dels adults, tant si era la femella com el mascle, el membre restant s’aparellarà immediatament amb algun altre individu de la població “flotant” (individus que no han pogut establir territori i volten esperant la seva oportunitat). Cal dir que les femelles tenen més facilitat per trobar nova parella que els mascles, ja que hi ha molts més mascles “flotants”. En definitiva, la selecció natural continuarà exercint la seva potent pressió perquè l’individu transmeti els seus gens i les víctimes de la predació intentaran per tots el mitjans aprofitar la temporada de cria, de durada limitada, per perpetuar-se.

Abel Julien
UdICO – Unitat de Divulgació
Institut Català d’Ornitologia
http://abeljulien.blogspot.com