L'ocell de les fotografies és un pollet de falciot negre. Aquests ocells fan el niu en forats de les teulades o fins i tot forats en cavitats de persianes. És una espècie protegida i si torna a caure del niu, la millor opció és trucar al Cos d'Agents Rurals que us el vindran a buscar a casa. Aquests ocells és freqüent que caiguin del niu i els agents rurals els porten a algun dels centres de Recuperació de Fauna Salvatge que hi ha a Catalunya. Allà els alimenten i els fan créixer fins que adquireixen la capacitat de volar i aleshores els alliberen. Per contactar amb ells els podeu trucar al 93 5617000. Al tractar-se d'una espècie insectívora és força difícil alimentar-los a casa.

Tot i que un rossinyol podria viatjar fàcilment del sud del Marroc a Catalunya en tres o quatre dies, la mitjana de pas de l'espècie per Merzouga té lloc uns 20 dies abans que per Catalunya (les fletxes indiquen les dates mitjanes de pas en cada cas). Per què s'ho pren amb tanta calma? Els resultats obtinguts tot just al nord del Sàhara són força inesperats, ja que tant l'estat físic dels ocells com el temps d'aturada promig semblen ser molt superiors als que preveiem en un primer moment. Haurem d'esperar a tenir les dades informatitzades i analitzades amb calma per entendre el perquè de tot això.

La base de dades general del projecte Piccole Isole a l'est de la Mediterrània compte amb prop de 300.000 registres, entre anellaments i controls, provinents de més de 20 estacions diferents situades des de Catalunya al sud del Marroc.

El papamosques gris, una espècie habitual a Catalunya que s’alimenta de petits insectes que caça al vol, ens ha sorprès aquesta primavera per la seva absència. Dels darrers 10 anys d’anellament a la primavera, aquest 2009 és, per ara, l’any amb menys anellaments d’aquesta espècie.

Envia'ns les teves fotos d'ocells a l'apartat de participació del canal 3cat24  i seran comentades pels ornitòlegs del projecte Viatgers de primavera. Aquesta fotografia ha estat enviada pe en Francesc Xavier Sanz Carreras.

Envia'ns les teves fotos d'ocells a l'apartat de participació del canal 3cat24  i seran comentades pels ornitòlegs del projecte Viatgers de primavera. Aquesta fotografia ha estat enviada per l'Àlex que ens ha dit: ""Sóc un aficionat a l'ornitologia que, després d'una llarga temporada sense tenir contacte amb aquest món, ara he anat poc a poc fent excursions. Em podrieu dir quin és l'cell de la foto? Està feta en un bosc de matolls d'Os de Balaguer, a la Noguera."

Envia'ns les teves fotos d'ocells a l'apartat de participació del canal 3cat24  i seran comentades pels ornitòlegs del projecte Viatgers de primavera. Aquesta fotografia ha estat enviada per Ximo Galarza.

L'ornitòleg Oriol Clarabuch, de l'Institut Català d'Ornitologia, ha comentat la imatge d'en Ximo i ens ha dit:" També anomenats tallarols emmascarats, els trobem en ambients mediterranis. Durant el mes d'abril, han arribat de l'Àfrica i criaran en llocs secs però amb força vegetació. Podem sentir el seu potent cant en oliverars i boscos oberts d'alzina surera".

Tot i que l’àrea d’hivernada dels ocells migradors de llarga distància o transsaharians és molt gran (vermell clar), la majoria d’espècies hivernen dins d’una àrea que se situa tot just al sud del Sàhara i que s’estén des del Senegal, a tocar de l'oceà Atlàntic, fins a Somàlia, a la costa de l’Índic i que des d’allà baixa cap al sud fins a l’alçada de Moçambic (vermell viu).

Les àrees d’hivernada africanes varien molt d’una espècie a una altra. El tallarol de garriga i el tallarol gros, per exemple, tot i ser dues espècies que pertanyen al mateix gènere tenen àrees d’hivernada que pràcticament no se superposen. Aquestes diferències en la distribució hivernal són causades per les diferències entre ambdues espècies pel que fa a la selecció de l’hàbitat: el tallarol de garriga prefereix els ambients secs i arbustius mentre que el tallarol gros opta per àrees més humides i amb cobertura arbòria més gran. 

Envia'ns les teves fotos d'ocells a l'apartat de participació del canal 3cat24  i seran comentades pels ornitòlegs del projecte Viatgers de primavera.

Envia'ns les teves fotos d'ocells a l'apartat de participació del canal 3cat24  i seran comentades pels ornitòlegs del projecte Viatgers de primavera.

Aquesta fotografia ha estat enviada per Xavier Botam, seguint la crida i diu: "Us adjunto les fotos d'uns pollets acabats de sortir de l'ou. Els pollets, que no sé de quina espècie són, es troben refugiats en un bloc de formigo de l'empresa on treballo, als Alamús. Per aquí diuen que són esparvers, però no n'estem segurs."

L'ornitòleg Oriol Clarabuch, de l'Institut Català d'Ornitologia, ha comentat la imatge d'en Xavier i ens ha dit: "Els pollets de la fotografia pertanyen a alguna espècie de rapinyaire diürn, i per la seva mida, es tracta d'alguna espècie de falcó. El fet que estiguin criant en un bloc de formigó ens fa pensar que es tracti del xoriguer comú, tot i que normalment els xoriguers tenen els pollets més cap a finals de maig i principis de juny. Aquesta espècie es caracteritza perquè té el dors marronós i el cap gris, i com a tret característic, destaca que quan caça fa l'aleta i queda immòbil al cel movent les ales per buscar preses per alimentar-se. Al niu hi veiem alguna ploma d'algun ocell més petit que ja ha servit d'aliment a aquests pollets. Encara que hi hagi una obra al costat, si no se'ls molesta gaire, els adults seguiran portant menjar fins que els polls tinguin un mes d'edat, moment en què abandonaran el niu."

Aquest ocell el trobem durant el mes d’abril escampat arreu de Catalunya, amb exemplars presents a molts camps de conreu i marges arbustius. El trobem parat en alguna branca o tanques des d’on busca els insectes dels quals alimentar-se. L’hàbit de parar-se sobre pals ha fet que en alguns indrets se l’anomeni cagamànecs. A l’època de cria, tot i ser una espècie abundant al centre i nord d’Europa, a Catalunya només el trobem restringit a pocs llocs d’alta muntanya dels Pirineus.

Els mosquiters xiulaires acostumen a tenir el dors, el cap i la gola d’un color groc verdós molt lluent que contrasta amb el blanc pur del ventre. Tal com el seu nom indica, el seu reclam és un lleu xiulet que sovint passa desapercebut.

Les bosquetes icterines, ocells insectívors d’ales llargues per recórrer grans distàncies, les trobem criant com a lloc més proper als Alps. Com que és una espècie abundant a Alemanya i Rússia, així com al sud d’Escandinàvia, la seva ruta migratòria tendeix a ser principalment per l’est i, venint d’Àfrica, passa majoritàriament per Grècia i Itàlia. És així una espècie força rara a Catalunya.

Els estudis experimentals i d’anellament han permès conèixer molts detalls del comportament migratori del tallarol de casquet (Sylvia atricapilla). Aquesta espècie és un bon exemple de migrador parcial. Les poblacions del sud d’Europa són en part migradores de curta distància i en part sedentàries, mentre que les de les Canàries són totalment sedentàries. En canvi, la majoria dels tallarols de casquet del nord i centre d’Europa són migradors de llarga distància que passen l’hivern al sud del Sàhara.

En condicions experimentals, s’ha pogut veure que els tallarols de casquet poden evolucionar cap a poblacions estrictament sedentàries o migradores en només quatre generacions!

El colltort és força amagadís i el seu plomatge pigallat fa que sigui difícil de veure ja que es confon amb els troncs dels arbres. Rep el nom de la seva habilitat d’estendre el coll i moure’l sinuosament simulant una serp per espantar possibles predadors.

L’oreneta cua-rogenca és la més escassa de les 4 espècies d’orenetes que crien a Catalunya. El clatell i el carpó (zona superior del cos entre la cua i el dors) són els trets més distintius.

A les llacunes d’aigua dolça o en aigües someres d’alguna badia podem trobar concentracions d’ocells que ofereixen un gran espectacle.

Vols conèixer indrets ideals per observar ocells durant la migració? Doncs descobreix-los aquí!

La puput és una au que darrerament està canviant els seus hàbits migradors. Cada cop es més abundant al hivern donat que molts exemplars ja no marxen a l'Àfrica sinó que es queden a la Mediterrània durant l'estació freda.

Te això alguna relació amb l'escalfament del planeta? Feu clic aquí i hi trobareu algunes respostes

La imatge mostra l'anomenada "placa incubatriu". Quan són a punt de criar, els ocells perden les plomes del ventre i, alhora, hi ha un augment de la irrigació en aquesta zona per tal de donar més escalfor els ous.

   En aquests moments (30 d'abril de 2009) molts ocells tenen aquesta placa ben desenvolupada, i això vol dir que estan a punt de covar els ous i iniciar un nou cicle reproductiu.

   En altres espècies de mida més gran, però, la reproducció fa temps que ha començat. En el cas del trencalòs, per exemple, els ous es ponen de mitjana el dia 6 de gener al Pirineu català, enmig del hivern més cru! Fes clic aquí per conèixer-ne els detalls.

L'oreneta vulgar (Hirundo rustica) és un ocell molt popular que fa niu a bona part del país i passa l'hivern a l'Àfrica subsahariana. La població catalana es calcula en unes 185.000 a 269.000 parelles.

Aquesta au es pot confondre amb d'altres espècies similars, com ara l'oreneta cuablanca o  el falciot negre, de qui cal diferenciar-la.

Mentre migren, els ocells petits com l’oreneta vulgar solen volar a una velocitat d'uns 25-40 km/h. Amb vents de cua favorables poden arribar a assolir velocitats properes als 200 km/h! Però què pot fer un petit ocell, que sovint no pesa ni 10 grams, davant de vents huracanats? Si el vent és molt fort i contrari a la direcció de vol de l’ocell, la seva velocitat real respecte al terra pot ser fins i tot negativa, és a dir, que el vent el fa retrocedir.

Associada amb la vida i l'arribada del bon temps, l'oreneta ha merescut nombrosos poemes i referències literàries, algunes tan originals com el poema A tres orenetes d'en Joan Brossa. L'escriptor Josep Maria de Sagarra, per la seva part, va escriure el text les orenetes i els faziots dins l'obra "Els ocells amics",on explica tot de coses interessants d'aquests animals, "la gran joia del nostre cel blau".

Aquesta és la Imatge 2. Correspon a la primavera? O a la tardor?

Visita l'Enigma científic i juga a esbrinar la resposta.

Aquesta és la Imatge 1. Correspon a la primavera? O a la tardor?

Visita l' Enigma científic i juga a esbrinar la resposta.

El dia de Sant Jordi ha portat aquesta sorpresa al delta del Llobregat: una boscarla dels arrossars (Acrocephalus agricola). Es tracta de la primera observació en aquesta àrea d'una espècie originària de l'est d'Europa i Àsia molt rara a Catalunya: no arriba als 10 ocells anellats.

Les demandes energètiques per als migrants són immenses. Han de consumir moltes reserves de greix i proteïna i això fa que sovint arribin a les àrees de descans ben magres. A més, el seu tracte digestiu també es redueix durant la migració i fa poc adient menjar preses difícils de digerir. A la primavera, els ocells migradors que s'aturen a les illes semblen haver trobat la solució a aquests problemes: alimentar-se del nèctar i el pol·len de les flors, una font d’aliment energèticament rica i fàcil de digerir. Aquesta tallareta vulgar (busqueretde batzer) n’ha pres un munt!

El xot és un petit mussol molt comú a Catalunya (s’estima que crien unes 5 o 7 mil parelles). Es tracta d’una espècie essencialment migradora que passa l’hivern al sud del Sàhara. Al sud d’Espanya i a les illes Balears almenys part de la població és sedentària i a Catalunya cada cop hi ha més observacions hivernals.

Anellar ocells al desert del Sàhara pot ser menys calorós del que hom es pensa. Al febrer i principis de març les nits són encara força fredes i al matí cal anar molt abrigat. Fins i tot ja entrada la primavera, de tant en tant el vent del nord pot portar aire ben gelat procedent de l’Atles. I no és impossible quedar-se ben xop! Sense anar més lluny, el darrer cap de setmana de març una forta tempesta acompanyada de pluges diluvianes i forts vents va deixar la tenda on estem anellant al desert completament inundada!    

L’abellerol gola-roig és un parent proper del nostre abellerol però extremadament rar a les nostres contrades. A l’estació del sud del Marroc és un ocell habitual a partir del mes de març. Com tots els abellerols s’alimenta d’abelles i altres insectes i té una coloració espectacular.

La tallareta del Sàhara (Sylvia deserti) és un dels ocells més interessants que es poden trobar al Marroc. Els preciosos ulls grocs i el color sorrenc del seu plomatge ens indiquen que estem davant d’una espècie endèmica del Sàhara.

Els moviments migratoris d’aquest tallarol no es coneixen gaire, essencialment perquè viu en zones on hi ha molt poca gent... i ben pocs ornitòlegs. De fet, fins fa poc, no s’havia anellat cap ocell. A finals de febrer vàrem anellar prop de Merzouga els primers exemplars d’aquesta espècie.

Se sap que bona part de població és essencialment sedentària, però a la franja nord del Sàhara sol ser present només per criar i fora d’aquest període s’endinsa en el desert. Fins fa poc es considerava una subespècie de la tallareta nana (Sylvia nana), un altre tallarol de zones àrides però que habita als llunyans deserts d’Àsia i que és totalment migrador.

A totes les campanyes s’anella d’algunes espècies poc habituals i aquest any no ha estat una excepció. En el transcurs que portem de campanya als Aiguamolls de l’Empordà s’han anellat 2 mussols emigrants, com el que veiem a la imatge i un mussol banyut.

A totes les campanyes s’anella d’algunes espècies poc habituals i aquest any no ha estat una excepció. En el transcurs d'enguany de la campanya al delta de l’Ebre s’ha anellat dues esmerles, com la que veiem a la fotografia, que és una espècie de falcó petit que cria al nord d’Europa i que alguns exemplars passen l’hivern a casa nostra.

Com sap un ocell que està hivernant a les savanes de l’Àfrica tropical quan ha de començar a migrar cap a les àrees de cria? Com poden aquests ocells percebre que la primavera cada cop s’avança més a Europa? Si no poden detectar aquest canvi, podran adaptar-se al canvi climàtic?

Els darrers treballs científics han demostrat clarament que els migradors de llarga distància no només arriben més aviat que abans sinó que a vegades avancen encara més la seva arribada que els migradors de curta distància.

Alguns investigadors diuen que el clima d'Àfrica està relacionat amb el d'Europa i això serveix als ocells de guia per sintonitzar adequadament la seva sortida. Altres proposen que els ocells no avancen la sortida, sinó que a mida que s'apropen a Europa se n'adonen del bon temps i viatgen més i més ràpid. Altres consideren que es tracta, almenys en part, d’un procés d’adaptació evolutiva: els ocells que estan programats de manera innata per migrar més aviat durant la primavera cada cop tenen més èxit reproductor (aprofiten millor l’avançament de la primavera) i, per tant, cada cop hi ha més ocells a la població amb tendència a migrar més aviat.

Uns altres ocells presents als nostres pobles i ciutats que també acaben d’arribar són els falciots. Hem de procurar no confondre’ls amb les orenetes i, si ja havíem après a diferenciar les diferents espècies d’orenetes (vegeu aquesta fitxa), ara ens podem fixar en diferenciar-los d’aquestes. Els falciots, que reben el seu nom per la forma de les seves ales en vol (forma de falç), els podem sentir xisclant per sobre les nostres cases.

L'escriptor Josep Maria de Sagarra va escriure el text les orenetes i els faziots dins l'obra "Els ocells amics",on explica tot de coses interessants d'aquests animals, "la gran joia del nostre cel blau".

Els cucuts, tal com esperàvem, han arribat a principis d’abril i com que són tan difícils de veure, els podrem detectar a partir del seu característic cant als boscos catalans. Si no el recordes, practica des d’aquest enllaç.

Com s’ho fan els joves de tallarol gros per fer el seu primer viatge migratori de milers de quilòmetres des del centre d’Europa a l’Àfrica tropical? Els seus pares abandonen les àrees de cria abans no ho facin ells, i el viatge, per tant, el faran tot solets quan només tenen tres o quatre mesos de vida. No sembla pas una missió fàcil!

La resposta a aquest i altres enigmes sobre la migració la tenim gràcies als experiments realitzats als anys setanta a Alemanya amb tallarols. Els estudis consistien en posar joves de tallarol (especialment tallarol de casquet i tallarol gros) en unes gàbies especials on es podia enregistrar el seu comportament migratori. Quan arriba la tardor, aquests ocells mostren una mena de “nerviosisme migratori” que fa que tendeixin a moure’s més intensament cap al costat de la gàbia que es troba en direcció a on ells migrarien en condicions normals. D’aquesta manera, utilitzant sensors de moviment i altres tècniques similars, als investigadors els és molt fàcil determinar la direcció de vol que seleccionen els ocells engabiats en cada moment.     

Doncs bé, el que van trobar aquests estudiosos és que a finals d’estiu i principis de tardor, els tallarols grossos engabiats tendien a moure’s en direcció sud-oest, mentre que més endavant (octubre-novembre), la direcció preferida era sud sud-est. Aquesta patró temporal en la selecció de la direcció de vol i el temps (dies) en què els ocells mostraven “nerviosisme migratori” en cada cas, coincidia plenament amb el que mostraven les dades de recuperacions d’ocells anellats a Alemanya: que els ocells primer migraven cap a la península ibèrica on, després d’aturar-se uns dies i acumular prou greix, emprenien vol en direcció sud sud-est cap a l’Àfrica tropical.

La coincidència entre les dades d’anellament i els experiments realitzats amb ocells engabiats que mai abans havien fet aquest viatge, demostra que el tallarol gros disposa d’un programa migratori innat. Aquest programa permet saber als ocells joves en quina direcció i durant quant de temps han de volar cada dia per tal d’arribar al seu destí final. Per fer-ho, els ocells disposen de dos instruments claus: una brúixola i un rellotge interns.

Tots els ocells que es capturen en el marc del projecte Piccole Isole es marquen amb unes anelles metàl·liques que identifiquen cada ocell de manera inequívoca mitjançant un codi únic que combina una adreça, lletres i números. Les anelles són inofensives i són tan lleugeres que no afecten gens la vida quotidiana dels ocells.

Gràcies a aquestes marques identificatives, les recaptures dels ocells que ja estan anellats ens permeten determinar el temps d’estada a les diferents àrees d’aturada i veure el ritme en què van acumulant greix .

La captura dels ocells permet estudiar-los detingudament de ben a prop i prendre diverses mesures biomètriques i de condició física, amb les quals es pot estimar la seva procedència o l´estat de les seves reserves energètiques. L´estudi de l´ocell en mà també permet datar i sexar molts exemplars i determinar possibles diferències en el comportament migratori entre sexes i edats.

La llança que portava clavada al coll, originària de l’Àfrica tropical, demostrava que les cigonyes realitzaven migracions de llarga distància. Una troballa clau en l’inici de la recerca científica en el camp de la migració dels ocells.

El tallarol capnegre no és només un dels ocells amb els ulls més macos... també és un dels més abundants i característics de la zona mediterrània.                           

Tot i que es tracta d’una espècie essencialment sedentària, part dels seus efectius realitza moviment migratoris que poden ser de certa importància. De fet, gràcies a les recuperacions sabem que hi ha ocells catalans que passen l’hivern al nord d’Àfrica.

A l’oasi del Tafilalt capturem alguns d’aquests tallarols capnegres que realitzen moviments de llarga distància. Un d’ells, quan el vàrem capturar per primer cop a mitjans de febrer tenia ben poc greix (un 1 segons la nostra escala) i pesava tot just 11 grams; el dia 23 de març, 36 dies més tard, aquest mateix ocell tenia un 6 de greix i pesava 16 grams. Un estat ideal per iniciar el seu viatge migratori cap al nord!

Les anàlisis de les recuperacions de la cotxa cua-roja durant el pas primaveral ens mostren que hi ha una clara relació entre el moment en què els ocells migren per l’oest del Mediterrani i la latitud nord de destí del seu viatge migratori: com més tard passen els ocells, més septentrionals són les seves recuperacions.   

La raó d’aquest patró es deu al fet que la primavera arriba més tard com més anem cap al nord i els ocells ajusten les seves dates d’arribada i pas en funció d’aquest patró temporal. Per una cotxa cua-roja, arribar a Noruega massa d’hora pot posar en risc la seva vida. 

Aquests dies, si esteu una mica atents, no us serà difícil veure els vols acrobàtics de les dues espècies més comunes d’orenetes de Catalunya: l’oreneta vulgar i la cuablanca. Aquesta petita guia visual del projecte orenetes us pot ser útil a l’hora d’identificar aquestes i altres espècies d’hàbits similars.  

Al desert, el vent pot ser molt persistent i violent. Aquesta imatge va ser agafada a l'estació d'anellament de Merzouga, al Marroc. Com es pot veure, la visibilitat és molt baixa.

En aquestes condicions, els ocells acostumen a aturar el vol i busquen recer a l'espera que s'acabi la ventada i puguin continuar la migració.   

Les recuperacions ens permeten establit les rutes migratòries del ocells. Les dades recollides durant la primavera per la boscarla de canyar mostren que aquesta espècie creua la península ibèrica essencialment en direcció nord-oest i que a l'alçada de Catalunya alguns exemplars giren en direcció marcadament més oest (així eviten creuar pel mig del Mediterrani). En el mapa, les línies vermelles mostren les recuperacions d'ocells anellats i recuperats durant el mateix pas migratori (anomenades recuperacions directes); els punts indiquen les àrees d'anellament.

Al mapa de la dreta es mostren dues recuperacions interessants: en verd la d'una cotxa cua-roja i en vermell la d'un mosquiter de passa. Com es pot observar, totes les captures són de la primavera... però d'anys diferents. Això demostra que la ruta específica que s'utilitza per creuar el Mediterrani pot variar marcadament d'un any a un altre.

El fet que, un cop a alta mar, no hi hagi gaires llocs on aturar-se fa que els ocells que migren per la mar es vegin molt influenciats per la meteorologia: un ocell que surt de la costa d'Algèria en direcció nord i que es trobi amb vents molt forts de ponent (oest) al cap de poques hores, pot anar a parar ben fàcilment a Itàlia! Un cop allà, haurà de reorientar-se i seguir cap al seu destí final (potser a la costa Mediterrània de França, centenars de quilòmetres molt més a l'est).    

La Cotxa fumada (Phoenicurus ochruros) és un ocell freqüent a Catalunya que fa de bon observar degut al seu caràcter no gaire espantadis.S'estima que la seva població a Catalunya oscil·la entre les 36.000 i les 70.000 parelles.  

Aquesta espècie és un migrador de curta distància i, per tant, no necessita acumular gaire greix. Així, l'ocell més pesat que mai s'ha capturat en el marc del projecte Piccole Isole només pesava un 17% més que els ocells sense gens de greix. En canvi, en la cotxa cua-roja, un parent molt proper però migrador de llarga distància, els ocells més pesats arriben a superar els 21 grams (aproximadament un 70% més que el pes net !).

Llegiu el text El combustible per migrar i esbrinareu d'on treuen els ocells l'energia que necessiten per volar llargues distàncies.

Els anelladors utilitzen un escala de greix predefinida que va del 0 al 8 per tal de determinar els nivells d’acumulació de greix dels ocells que capturen (al diagrama, el greix es mostra en color vermell). Els ocells amb una puntuació del “0” no tenen gens de reserves de greix, mentre que els ocells amb puntuacions de “7” o “8”, tenen el cos completament cobert.

La correlació entre l’acumulació de greix i el pes total dels ocells és molt gran. En el cas del tallarol gros, un punt més de greix equival a uns 0,9 grams més de pes.   

 Tot i estar capturats al nord del desert del Sàhara, els tallarols de garriga que s'estan anellant a l'estació de Merzouga durant aquests dies pesen tant o més que els capturats més al nord del Marroc en anys anteriors, els quals s'havien alimentat per seguir la seva migració i creuar el Mediterrani. Aquest patró es mantindrà al llarg de tot el període de pas? Altres espècies, com el mosquiter de passa o el rossinyol, seguiran una pauta similar? D’aquí a poques setmanes en tindrem la resposta.

El Sàhara és el desert més gran del món i la barrera geogràfica més àmplia que travessen els migradors transsaharians. La majoria d’ocells el creuen seguint una estratègia intermitent: volen de nit i descansen de dia. A més, no necessiten aturar-se a menjar perquè tot just abans d’emprendre la travessia han acumulat suficients reserves de greix per fer tot el viatge.

La campanya del Marroc va començar el passat 15 de febrer i, com s'aprecia a la fotografia, les xarxes es col·locaven ben al costat de les dunes del desert. Al estar molt al sud, a l’estació del Marroc és el primer lloc on s’han detectat els primers migradors trans-saharians. Els primers mosquiters de passa es van anellar el dia 4 de març. A les estacions dels aiguamolls de l’Empordà i del delta del Llobregat encara no s’ha trobat cap exemplar de les espècies migradores de llarga distància.  

No et perdis cap detall del procés de migració a tavés del diari de recerca de Viatgers de Primavera!

Per anellar ocells primer cal atrapar-los. Amb aquest objectiu s'utilitzen unes xarxes molt fines (conegudes com xarxes japoneses) on els ocells cauen simplement per que no les arriben a veure. Les xarxes es disposen a llocs de pas dels ocells (per exemple en l'espai de separació que hi ha entre diversos matolls) per maximitzar la probabilitat d'atrapar-ne.

Els ornitòlegs tindràn cura de treure l'ocell de la xarxa amb tota cura per tal d'estalviar-li cap mal.

A la imatge veiem una de les estacions que participa al projecte Piccole Isole. És l'estació de Merzouga, situada al sud del Marroc i en funcionament gràcies a la tasca d'anelladors de l'Institut Català d'Ornitologia i la Societat Ornitològica de Menorca i el suport del Centre d'Anellament Marroquí i el Groupe de Recherche pour la Protection d'Oiseaux au Maroc.

La seva bona situació -al Marroc, tot just al nord del Sàhara- i el fet de que compti amb un bassal fa que sigui un punt de confluència de molts ocells que realitzen una parada després d’un llarg viatge pel desert.

En les sessions d'anellament, hom agafa un conjunt de mesures biomètriques de l'ocell (mida, pes, edat, etcètera) que ajuden a entendre la dinàmica migradora de cada espècie.   

Traçant les línies de vol definides pels parells de dades anellament-recuperació, és possible definir les rutes migratòries de les diferents espècies d'ocells, així com les seves àrees de descans. Aquesta informació és molt valuosa per a la planificació de sistemes integrats d'espais protegits per a les aus.

L'Institut Català d'Ornitologia duu a terme regularment programes d'anellament científic que aporten molta informació per entendre el comportament migratori de les aus.

Aquest mapa mostra de quin lloc provenen les anelles que portaven els ocells d'una determinada espècie. Això es coneix ja que, en algún moment, diversos exemplars de l'au han estat capturats en el marc dels estudis d'anellament.

Traçant les línies de vol definides pels parells de dades anellament-recuperació, és possible definir les rutes migratòries de les diferents espècies d'ocells, així com les seves àrees de descans.

Participeu en l'Enigma i esbrineu quin mapa de recuperacions correspon a cada espècie. Entre els encertants sortegem sessions d'observació de rapinyaires necròfagues a Tremp.

Aquest mapa mostra de quin lloc provenen les anelles que portaven els ocells d'una determinada espècie. Això es coneix ja que, en algún moment, diversos exemplars de l'au han estat capturats en el marc dels estudis d'anellament.

Traçant les línies de vol definides pels parells de dades anellament-recuperació, és possible definir les rutes migratòries de les diferents espècies d'ocells, així com les seves àrees de descans.

Participeu en l'Enigma i esbrineu quin mapa de recuperacions correspon a cada espècie. Entre els encertants sortegem sessions d'observació de rapinyaires necròfagues a Tremp.

Aquest mapa mostra de quin lloc provenen les anelles que portaven els ocells d'una determinada espècie. Això es coneix ja que, en algún moment, diversos exemplars de l'au han estat capturats en el marc dels estudis d'anellament.

Traçant les línies de vol definides pels parells de dades anellament-recuperació, és possible definir les rutes migratòries de les diferents espècies d'ocells, així com les seves àrees de descans.

Participeu en l'Enigma i esbrineu quin mapa de recuperacions correspon a cada espècie. Entre els encertants sortegem sessions d'observació de rapinyaires necròfagues a Tremp.

Aquesta imatge mostra un tallarol capnegre (Sylvia melanocephala) capturat i anellat a Merzouga (Marroc) al febrer de 2009.

Aquest exemplar adult d’àliga perdiguera porta un aparell emissor (que pot ser terrestre o via satèl·lit-GPS). La col·locació d’aquests dispositius serveix per a analitzar el comportament d'aquestes aus dins d'estudis com el realitzat per l'equip de Biologia de la Conservació de la UB i que va comptar amb el suport de la Subdirección General para la Biodiversidad del Ministerio de Medio Ambiente, Rural y Marino.

El poll d’àliga perdiguera de la imatge porta una anella de lectura a distància, dispositiu que serveix per a estudiar la supervivència dels joves de les àligues. La imatge pertany a l'estudi realitzat per l’equip de Biologia de la Conservació de la UB i en el que han col·laborat Agents Rurals del Grup de Suport de Muntanya de la Generalitat de Catalunya.

La boscarla d’aigua és una espècie migradora de llarga distància que està globalment amenaçada i que hiverna en una àrea aparentment molt reduïda situada to just al sud del Sàhara. De fet, només en un indret relativament petit com el Parc Nacional de Djoudj, al nord del Senegal, es calcula que hi pot hivernar més d’un terç de tota la població mundial!

Tot i que durant la tardor se’n observen i anellen algunes a Catalunya, el seu pas postnupcial té lloc més cap a ponent, pel centre i oest de la península ibèrica. A la primavera, però, l’espècie segueix una ruta més oriental i llavors és més freqüent al llevant peninsular i a Catalunya.   

[imatge extreta de: “Flade & Lachmann 2008. International Species Action Plan for the Aquatic Warbler. BirdLife/European Commission”]

La campanya d’enguany -en particular, la segona meitat del mes d’abril- ha estat molt especial. El dia 17 d’abril els anelladors del delta del Llobregat van capturar un mosquiter pàl·lid oriental (Phylloscopus orientalis), una espècie que cria al sud-est d’Europa i que mai s’havia observat a aquesta banda del Mediterrani. Fins fa no gaire, aquest taxo es considerava una subespècie del mosquiter pàl·lid, un ocell molt comú a Catalunya. El mosquiter pàl·lid oriental, però, té les parts superiors més grises, la cella més llarga i marcada i la veu força diferent.

Si voleu saber més sobre noves espècies que han arribat enguany a Catalunya vegeu el missatge Arriben molts ocells inhabituals a Catalunya!

Els enganyapastors són consumats viatgers: un exemplar anellat a Tiana va viatjar fins a la República Democràtica del Congo, a 4.500 km de distància.

Conforme avança la primavera són més i més les espècies de migradors transsaharians que van arribant a casa nostra. Unes de les més curioses és l’enganyapastors. Aquesta espècie insectívora d’hàbits nocturns i crepusculars té un plomatge extremadament críptic però un cant monòton i perllongat, fàcil de detectar: un “trrrrrrrrrrrrrr...” d’intensitat variable que pot recordar al so d’un insecte.

És dels pocs ocells anellats a Catalunya del qual tenim recuperacions a l’Àfrica tropical. Concretament una, la d’un adult anellat a Tiana (el Maresme) el juny de 1984 que es va trobar mort 4.500 km més al sud, a Mari-Madumba, a la República Democràtica del Congo (l’antic Zaire), el novembre de 1985.

L’enganyapastors és una de les espècies transsaharianes més curioses que arriben a Catalunya. Si voleu saber més sobre els migradors transsaharians llegiu el missatge Els migradors transsaharians aterren a casa nostra!.

Moltes espècies migradores que passen per Catalunya, com més aviat ho fan durant la primavera, més tard ho fan durant la tardor. Ho podem veure fixant-nos en els patrons fenològics de tres espècies: el mosquiter de passa, la boscarla de canyar, i la bosqueta vulgar. El mosquiter de passa migra per Catalunya entre la segona quinzena de març i la segon d’abril i retorna camí de les àrees d’hivernada d’Àfrica des de finals d’agost a finals de setembre. La boscarla de canyar boscarla passa quasi un mes més tard durant la primavera i la majoria ja passen de retorn a l’Àfrica entre agost i mitjans de setembre. La bosqueta vulgar, per la seva banda, és la més tardana durant la primavera i la primera de marxar durant la tardor.

Si voleu ampliar informació sobre els migradors tardaners no us perdeu el missatge La bosqueta vulgar, la més tardanera!

Imatge d’una Xivita (Tringa ochropus)

Imatge d’un becadell sord (Lymnocryptes minimus) anellat recentment al delta de l’Ebre

Aquesta imatge captada per Pep Arcos mostra una baldriga balear (Puffinus mauretanicus).

Imatge d’un Xarrasclet Anas Querquedula

Imatge d’un Mosquiter ibèric Phylloscopus ibericus

Imatge d’una becada (Scolopax Rusticola) capturada fa pocs dies als Aiguamolls de l’Empordà.

Imatge d'una boscarla de canyar (Acrocephalus scirpaceus)