En Noel és de Paulatuk, un poblet de 300 habitants a la vora de l'Oceà Àrtic. Els seus avantpassats van desenvolupar les estratègies per viure al casquet polar fa uns 2000 anys, una fita extraordinària. Els seus coneixements han estat aprofitats per part d'exploradors polars com ara el noruec Amundsen.

Els inuit són una de les ètnies més importants que viuen a l'Àrtic. L'explorador noruec Amundsen va aprendre els inuits moltes tècniques, com ara la manera de portar els trineus amb gossos i, sobretot, com aconseguir governar els animals. Gràcies a això, Amundsen va aconseguir arribar al Pol Sud  mentre d'altres exploradors fracassaven.   

Més informació al Diari de Viatge de l'expedició a l'Àrtic

Aquest gràfic compara la vegetació actual amb la que s'espera que cobrirà l'Àrtic a finals d'aquest segle. Com es pot veure, s'espera que els boscos avancin cap al nord i que la tundra quedi força reduïda.

Trobareu més informació al Missatge 18: conseqüències de l'escalfament de la Terra sobre l'Àrtic

Aquest gràfic permet comparar l'extensió del gel marí àrtic els anys 1979 (línea vermella) i 2003 (extensió blanca). Es fa evident el gran retrocés que ha patit el gel marí en aquests anys, una tendència relacionada ditrectament amb l'escalfament global de la Terra.  

Al Missatge 18: conseqüències de l'escalfament de la Terra sobre l'Àrtic hi ha més informació sobre aquesta preocupant qüestió.

Aquest gràfic mostra el famós pas del nord-oest, que connectaria l'Atlàntic i el Pacífic pel Nord.  Actualment és impossible navegar-hi degut a la presència del gel marí. Però a mida que el canvi climàtic avanci, hom creu que la navegació serà possible sense trencaglaços fent el transport de passatgers i mercaderies entre Europa i Àsia molt més barat.

Més informació al Missatge 18: conseqüències de l'escalfament de la Terra sobre l'Àrtic

Aquesta imatge mostra diversos microorganismes segons es veuen al microscopi de fluorescència.

Els petits bacils i cocs verds són bacteris tenyits amb un colorant. A la part de baix, a la dreta, es veuen dos flagel·lats tenyits amb el mateix colorant. El que és completament verd és heterotròfic: s'alimenta menjant bacteris. El que té dues taques taronja és fototròfic (és una alga) i les dues taques són els cloroplasts on es fa la fotosíntesi. Els cloroplasts tenen aquest color perquè tenen clorofil·la, que és fluorescent. Més a l'esquerra hi ha un altre flagel·lat autotròfic més petit. De fet, és tan petit que el flagel no es veu. Aquest és una Micromonas, l'alga més important durant l'hivern Àrtic, que amb prou feines fa 3 mil·lèsimes de mil·límetre de diàmetre.

L'anomenat efecte wind chill es podria traduir com a "refredament degut al vent" i té en compte com, per una mateixa temperatura, podem tenir més o menys fred en funció de si fa o no fa vent, o de si en fa molt o poc.

A la taula superior hi podeu trobar quina és la sensació de temperatura que produeix l’efecte wind chill per a un seguit de combinacions temperatura-vent. Les temperatures estan expressades en graus Farenheit [ºF](1) i la velocitat del vent en milles per hora [mph] (2). Les bandes de colors indiquen el temps que triga la pell a glaçar-se.

Les taules inferiors ens poden ajudar a dur a terme la conversió dels valors de la taula superior al nostre sistema de mesures (temperatures en graus Celsius, i velocitat en quilòmetres per hora). Així, per exemple, una temperatura de -10ºF (-23,3ºC) amb un vent de 30 mph (48,3 km/h) equival a una temperatura de -39ºF, que és aproximadament de -40ºC. Anàlogament, veiem que una temperatura de -10ºC (que equival a 14ºF) amb un vent de 70 km/h (43,5 mph) equival aproximadament a -9ºF, que són uns -23ºC.

Segons explica al Diari de Viatge, la Beatriz Fernández va estar en una ocasió a -35ºF amb un vent de 25 mph, la qual cosa dóna una sensació de.... -71ºF (-57,2ºC!)  Aquell dia van quedar anul·lades totes les sortides al gel. Qualsevol part del cos exposada a l'exterior es podria congelar en amb prou feines cinc minuts.

-------------------------------------------------------

(1) Per obtenir una temperatura en graus Celsius a partir de l’escala Farenheit cal restar 32º al valor  de la temperatura en l’escala Fareheit, i multiplicar el resultat per 5/9. Així, per exemple, 20ºF equivalen a -6,7ºC atès que 6,7 = (20 - 32) x 5/9.

(2) Per passar una distància de milles a quilòmetres cal multiplicar el valor en milles per 1,6093. Així, per exemple,  10 milles equivalen a 16,1 Km.

Aquesta imatge mostra una alga microscòpica vista sota el microscopi de fluorescència. Es tracta d'un dinoflagel.lat. Els cercles vermells de la imatge corresponen als cloroplasts.

Aquest hivern passat, durant el torn de Nadal i Cap d'Any, tot un trencaglaç com l'Amundsen va quedar encallat al gel. Per sortir-ne de la situació, la tripulació es va dedicar a fer forats al gel amb grans barrines. La solució va funcionar, i el vaixell va poder seguir navegant.

Més informació al Diari de Viatge de l'expedició a l'Àrtic

Una de les raons que les zones polars siguin tan fredes és justament perquè a l'hivern, el sol gairebé no surt. La segona raó és que, degut que la Terra és una esfera, els raigs solars arriben a la superfície de forma obliqua en aquestes zones i una bona part són reflectits per l'atmosfera.

Aquesta foscor va fer que la Raquel Rodríguez i la Montse Coll haguessin de mostrejar gairebé a les palpentes, envoltades de la llum misteriosa que podeu veure en aquesta fotografia.

Més informació al Diari de Viatge de l'expedició a l'Àrtic

L'extensió coberta pel gel a l'oceà àrtic no ha deixat de disminuir en els darrers anys. En aquest gràfic es veu en color blanc l'àrea coberta pel gel al mes de setembre els anys 2007 i 2002. Com es veu, la tendència és a la baixa, sobretot si tenim present que la línia púrpura representa l'extensió mitjana del gel durant els anys 1980 - 2000.

Imatge del National Snow and Ice Data Center (NSIDC)

Més informació al Diari de Viatge de l'expedició a l'Àrtic

A prop de la base Mc Murdo, a l'Antàrtida, es van dur a terme un seguit d'experiments de camp de llarga duració, que consistien a manipular la coberta de neu en uns quadrats de gel de 100 m2. Hi havia quadrats sense neu, o amb 5, 10, 25 o 100 cm de neu.

Sota el gel es veia que la Il.luminació varia dràsticament entre els quadrats. En conseqüència, també ho fa el tipus d'algues que hi viuen. Vegeu el Missatge La selva de cristall Part II per a comprovar-ho.

Una expedició com aquesta demana traginar un nombre considerable d'aparells, capses, pots, estris, equipaments de tota mena...   Sovint l'accés al vaixell es troba farcit de tota mena d'equipatges dels científics que van i venen.

Més informació al Diari de Viatge de l'expedició a l'Àrtic

El Blizzard és el nom que reb el fort vent que sovint bufa a l'Àrtic.´Aquests científics han decidit jeure per a oposar la menor resistència i facilitar que el vent els hi passi pel demunt.... i de passada aconseguir una foto ben original!

Més informació al Diari de Viatge de l'expedició a l'Àrtic

Observa atentament aquesta imatge. Sobta veure el Sol acompanyat de tres menudes i esllanguides rèpliques. Evidentment es tracta d'un fenomen òptic, però... sabeu a què es degut?

Contesteu el nostre Enigma abans del dia 5 de juny.

En un experiment dut a terme a l'Antàrtida es va manipular la coberta de neu en uns quadrats de gel de 100 m2. Hi havia quadrats sense neu, o amb 5, 10, 25 o 100 cm de neu.

Aquesta imatge ha estat presa uns 5 metres sota del gel, i es veu com la il·luminació varia dramàticament entre els quadrats. En el quadrat sense neu (en primer pla superior de la foto), han crescut un munt de diatomees colonials formant una matriu mucilaginosa que s'exten més de 10 cm sota el gel.  

A prop de la base Mc Murdo, a l'Antàrtida, es van dur a terme un seguit d'experiments de camp de llarga duració, que consistien a manipular la coberta de neu en uns quadrats de gel de 100 m2. Hi havia quadrats sense neu, o amb 5, 10, 25 o 100 cm de neu.

Sota el gel es veia que la Il.luminació varia dràsticament entre els quadrats. En conseqüència, també ho fa el tipus d'algues que hi viuen. Vegeu el Missatge La selva de cristall Part II per a comprovar-ho.

A la proa de l'Amundsen hi ha un sistema de filtració que, mitjançant dues bombes, filtra l'aigua per a la posterior extracció de DNA i RNA. Cada bomba posseeix quatre canals i l'aigua és filtrada primer per un filtre de 3 micròmetres (mil·lèsimes de mil·límetre), on queden retinguts els organismes més grans del plàncton com les algues. Posteriorment hi ha un altre filtre de porus de 0,2 micròmetres on queden retinguts els bacteris.

Aquesta imatge mostra el pou lunar amb el CTD preparat pel moment que caldrà llençar-lo. Es pot veure el conjunt d'ampolles disposades en rotllana al voltant de l'aparell. Al Missatge 6 expliquem com funciona aquest giny.

Al fons a la esquerra està la sala de comandament des d'on s'envia el senyal pel tancament de les ampolles Niskin.

Els científics que estudien el zooplancton fan uns forats relativament grans al gel, ja que fanb servir unes malles grans que arriben fins a 200 metres de profunditat.

Per fer aquests forats al gel cal usar estris com ara la serra elèctrica, la serra manual i les pinces per treure els blocs de gel.

Com que la superfície de l'oceà està completament congelada, si volem recollir mostres d'aigua s'ha de foradar el gel fins arribar a l'aigua líquida.

La manera més fàcil i ràpida de fer un forat al gel és fent servir un perforador diesel com el de la fotografia. En pocs minuts obtenim un forat d'uns pocs centímetres de diàmetre per on es pot baixar una mànega conectada a una bomba per xuclar aigua.

El trencaglaç Amundsen destaca enmig del mar Àrtic, completament glaçat.

El mar congelat sembla un desert per a la vida. Però és un desert només en aparença. De tant en tant  veiem un ós polar o una guineu. Sota el gel hi ha milers de foques i  milions de peixos.

Si voleu saber d'on surt tota aquesta diversitat, llegiu el missatge 4.

L'Amundsen és un trencaglaç mitjà, de 98 m d'eslora, preparat per trencar gel anual (de dos metres de gruix com a molt), però incapaç d'enfrontar-se al gel multi anual (que pot arribar a fer uns deu o  dotze metres de gruix). L'Amundsen juga amb els vents  i el gel, evitant aquelles zones en les que es formen fronts de  pressió i buscant las aigües obertes o les pannes de gel més estables.

El vaixell pot quedar completament varat enmig del gel i romandre-hi així durant mesos.

El mar congelat s'anomena banquisa, i sembla un mosaic amb distintes tonalitats de blanc i de  blau. Hi ha grans pannes cobertes per la neu, llises i immaculades,  però també hi ha zones on els corrents i els vents han separat unes  pannes de les altres, formant canals d'aigua oberta. Tot aquest mosaic està en constant moviment i fa que la navegació sigui molt perillosa.

Aquesta imatge mostra l'estructura del gel marí, que és una bastida de cristalls de gel, amb un munt de forats, canals i cavernes. Es tracta d'estructures molt petites, i per tant aquesta és una imatge molt ampliada.

Tot aquest sistema de cavernes és ple de salmorra, d'aigua de mar concentrada fins a deu vegades en sal. I també és ple d'organismes vius de tota mena, des de bacteris fins a petits peixos.

El microbiòleg Carles Pedrós Alió fotografiat davant el vaixell trencaglaç canadenc Amundsen en un indret de l'Àrtic. Com es pot observar, el mar és glaçat.

Carles Pedrós-Alió investiga a l'Institut de Ciències del Mar de Barcelona, i és autor del llibre Desert d'Aigua. Crónica d'un científic varat a l'Àrtic.   

A l'Àrtic es treballa a temperatures molt baixes, i això fa que, al fort de l'hivern, els rostres dels científics adoptin tot sovint l'aspecte que veieu a la fotografia, amb unes parpelles plenes de neu i de gebre.