Un trencalòs (Gypaetus barbatus) blanc destaca ben poc enmig el paisatge nevat dels Pirineus. Per algun motiu, aquest exemplar no ha pogut accedir als llots d'aigües ferruginoses que tenyirien el seu plomatge d'un to ataronjat més o menys llampant.

 (Imatge: Jordi Bas)

Un trencalòs (Gypaetus barbatus) jove, d'uns 2 o 3 anys d'edat, s'enduu tot l'esquelet d'una ovella. La foto va ser feta per Ramon Torres a la zona del Montsec d'Ares (La Noguera).

Aquell dia, en Ramon Torres va col.locar restes d'ovella davant el seu amagatall de fotògraf. De sobte, segons les seves paraules, "vaig veure un jove trencalòs que volava per sobre de la despulla sense decidir-se a baixar. Al final es va aturar a la cinglera i, després d'un breu dubte, va agafar la carcassa i -  amb decisió i aparentment sense cap esforç - es va enlairar portant entre les potes l'esquelet sencer vers el seu secret trencador".

Consulteu el projecte Dins el niu del trencalòs per saber-ho tot sobre aquests animals.

Imatge: Ramon Torres

Els adults de trencalòs tenen el pit, coll i ventre d'un color taronja viu, fruit de les sessions de maquillatge que els ocells duen a terme. L'escleròtica vermella del seu ull i la mena de bigoti o barba que li creua la cara li acaben de donar un aspecte inconfusible. Les ales i l'esquena són de color gris pissarra. És un ocell força gran, que arriba als 2,80 metres d'envergadura.

Consulteu el projecte Dins el niu del trencalòs per a més informació.

Imatge: Antoni Margalida

Exemplar jove de trencalòs (Gypaetus barbatus), d'uns dos o tres anys d'edat.

Els joves trencalossos travessen diverses fases de coloració fins assolir el plomatge dels adults. L'ocell de la imatge té el cap i el coll negres, amb la zona ventral marronosa. Quan arribi al quart any de vida li apareixeran plomes blanques a la cara i al cap, i desapareixerà mica en mica el collar negre. Als sis o set anys ja tindrà el plomatge d'adult.

Imatge: Ramon Torres  

L'Antoni Margalida fa un descans enmig d'una sessió d'observació. El trencalòs habita zones inaccessibles, i el seu seguiment implica moltes hores d’espera i anotacions detallades del comportament i moviments dels ocells.

Font: Diego García Ferrer

Aquest adult de trencalòs mostra dues marques alars que han estat col·locades pels científics que estudien la població.

El marcatge permet individualitzar els exemplars i obtenir informació sobre la seva biologia (procès de muda, àrea de campeig, inversió parental...).

Imatge: Jordi Bas

Aproximació a la vertical d'un niu de trencalòs per tal d'instalar-hi una camera de vídeo. El grup està format per Antoni Margalida (en primer terme), Lluís Miquel Martí, Carles Barri (a l'esquerra) i Joan Majoral al final.

Des de l'any 2000, el Grup d'Estudi i Protecció del Trencalòs ha realitzat un estudi pioner a Europa que ha consistit en la instal·lació de micro-càmeres als nius d'aquest amençada espècie per tal de documentar aspectes inèdits de la seva biologia. Aquest estudi s'està realitzant a les comarques pirinenques i pre-pirinenques de Catalunya. L'objectiu bàsic és descriure aspectes de la seva ecologia que amb altres mitjans (telescopis) no és possible i aportar eines de conservació que ens permetin millorar el seu status.

Font: Antoni Margalida

Un trencalòs (Gypaetus barbatus) jove, d'uns 2 o 3 anys d'edat, s'enduu tot l'esquelet d'una ovella. La foto va ser feta per Ramon Torres a la zona del Montsec d'Ares (La Noguera).

Aquell dia, en Ramon Torres va col.locar restes d'ovella davant el seu amagatall de fotògraf. De sobte, segons les seves paraules, "vaig veure un jove trencalòs que volava per sobre de la despulla sense decidir-se a baixar. Al final es va posar al cingle i, després d'un breu dubte, agafa la carcassa i -  amb decisió i aparentment sense cap esforç - s'enlaira portant entre les potes l'esquelet sencer vers el seu secret trencador".

Un trencalòs (Gypaetus barbatus) adult fotografiat al Pirineu català sembla mirar la camera encuriosit.

La coloració de les plomes del cap i del pit dels trencalossos adults varia força entre el blanc, el groc i el taronja més o menys intens. Tot depèn de si l'ocell ha pogut accedir als sòls cosmètics a on obté la seva coloració rogenca.

Imatge: Ramon Torres  

El trencalòs (Gypaetus barbatus) té la cua cuneïforme. Les ales són força estilitzades, cosa que ajuda a conferir a l'ocell un aspecte general esvelt i vigorós alhora, més proper al disseny de les àligues que al dels voltors. El seu nom llatí reflecteix aquesta dualitat ja que Gypaetus ve dels noms 'Gyps' (que significa voltor)  i 'Aetos' (que significa àliga).

Les ales son de color cendrós, una tonalitat que remarca encara més el color ataronjat del cos.

Imatge: Jordi Bas

Un poll de trencalòs de pocs dies de vida reb aliment al Centre de Reproducció situat a l'Alta Savoia (França). D'aqui a uns mesos, si tot va bé, serà alliberat a la natura. Fins a finals de 2006 han estat alliberats 144 trencalossos als Alps, serralada que compta ja amb diverses parelles que viuen i es reprodueixen en estat salvatge. 

Consulteu el projecte Dins el niu del trencalòs per a més informació.

Un agent de la  UEME (Unitat Especial de Muntanya i Escalada) del cos d'Agents Rurals de la Generalitat de Catalunya accedeix a un niu de trencalòs per tal d'instal·lar-hi una micro-càmera.  L'accés als nius només pot fer-se seguint tècniques d'escalada. Les actuacions es duen a terme als mesos de novembre - desembre, abans de la criança, per tal d'estalviar destorbs als ocells.

 Consulteu el projecte Dins el niu del trencalòs per a més informació.

(Imatge: Antoni Margalida)

Els trencalossos captius que han originat la població alpina en llibertat d'aquest ocell tenen un origen bàsicament asiàtic.

Actualment hom proposa crear un enllaç entre la població dels Pirineus i la dels Alps mitjançant el Massís Central francès, per tal d'afavorir el flux genètic i així millorar-ne la capacitat de supervivència de l'espècie

Els trencalossos tenen una coloració variable que oscil·la entre el blanc i el taronja llampant. L'exemplar de la fotografia mostra una coloració intermèdia, bàsicament groguenca, amb colors més esvaïts al ventre i més intensos a la cara. Aquest patró de coloració respon a la freqüència i intensitat del bany en llots ferruginosos que practica l'espècie.

(Imatge: Associació ASTERS)

Un mascle adult d'àliga perdiguera (Hieraetus fasciatus) posat sobre un model de suport segur per les aus.

Molts rapinyaires fan servir sovint els suports elèctrics com a talaies d'observació per a caçar, la qual cosa en facilita la seva electrocució quan el model de poste no és segur.

Font: Equip de Biologia de la Conservació - Àliga Perdiguera

Un mascle adult d'àliga perdiguera mort per electrocució.

En moltes espècies de rapiunyaires, l'electrocució ha esdevingut una de las principals causes de mortalitat, sino la primera.

Font: Equip de Biologia de la Conservació - Àliga Perdiguera

Suport corregit on la fase conductora central es fa passar per sota del travesser on es pot posar l'au. Així s'evita el risc d'electrocució per als ocells.

Hom calcula que corregint el 6% dels postes considerats de molt alt risc es reduiria gairebé un 70% la mortalitat dels ocells.

Font: Equip de Biologia de la Conservació - Àliga Perdiguera

Suport elèctric perillós per als ocells, on la fase conductora central passa per sobre d'un possible punt de posada de l'au.

L’electrocució accidental de les aus es dona especialment en les línies de distribució, vulgarment anomenades de mitjana tensió (15-66 kV), quan una au es para en un suport elèctric i toca a la vegada dos cables conductors o bé fa massa entre el suport (metàl·lic) i un dels cables. Es calcula que a Catalunya moren electrocutats cada any més de 3.000 ocells, la gran majoria de mida gran, com ara els rapinyaires. 

Font: Equip de Biologia de la Conservació - Àliga Perdiguera

Detall dels cables d'una línia de transport d'electricitat, on s'ha senyalitzat amb espirals anticol·lisió el cable de presa de terra (el menys visible, i per tant el més perillós, situat a l'esquerra de la imatge). Aquestes espirals fan més evident l'existència  d'aquest cable per als ocells per tal d'evitar els accidents per col.lisió.   

Font: Equip de Biologia de la Conservació - Àliga Perdiguera

Els voltors han enllestit el seu àpat. Només deixen els ossos ben escurats i la pell de les ovelles. Aquestes darreres restes son eliminades per evitar el risc de propagació de malalties.

La imatge correspon al canyet de la Terreta (Tremp)

Una placa fotovoltaica genera l'energia necessària per al funcionament de les micro-càmeras instal·lades als nius de trencalòs.

Les plaques s'ubiquen a la part superior dels espadats rocosos, a la vertical del niu.

(Imatge: Antoni Margalida)

El rossinyol té un cant preciós i potent. Podeu escoltar la seva veu dins l'Experiment sobre el cant dels ocells. També podeu jugar a reconeixer-lo, entre d'altres, al paisatge sonor de l'Enigma.

Il·lustració: Toni Llobet

La fotografia mostra la cinglera on es van mantenir els pollets de trencalòs durant les setmanes prèvies al seu alliberament.  

La productivitat del trencalòs es força baixa. Cada any surten del conjunt de nius pirinencs menys de 40 joves com el que mostra la fotografia.   Lluny de millorar, en els darrers anys l'índex reproductor d'aquesta espècie mostra una tendència clarament regressiva.

Imatge: Jordi Bas

Aquest trencalòs adult manipula una extremitat d'ovella. Malgrat la seva mida, és possible que aconsegueixi empassar-la sencera.

La fotografia ha estat presa en un canyet del Pirineu català. La Generalitat manté uns 14 canyets (o "punts d'alimentació suplementària", com se'ls coneix tècnicament) on es lliura regularment menjar als trencalossos.  Per poder fer fotografies són necessàries les autoritzacions pertinents.

Imatge: Jordi Bas

Centre de reproducció del trencalòs situat als Alps, concretament a la regió francesa d'Alta Savoia, no gaire lluny del Pic de Montblanc. Es tracta d'un centre gestionat per l'Associació ASTERS. En aquestes instal.lacions es mantenen exemplars adults de trencalòs i se'n afavoreix la seva reproducció. Els joves que neixen són alliberats a la natura.  

Imatge: Associació Asters

Un trencalòs molt jove, acabat de sortir del niu, sobrevola una zona de muntanya als Alps. Els naturalistes han decolorat diverses plomes de l'ala esquerra per tal de conferir a l'ocell un disseny característic i poder-lo identificar fàcilment.

A diferència dels adults, els trencalossos joves tenen el plomatge marronós fosc, i no n'adquireixen el definitiu fins als 6 anys de vida.

Imatge: Associació ASTERS

En Miquel Flores es troba a mitja paret, just on hi ha la cavitat on s'amaga el niu de trencalòs. En Miquel és membre de la Unitat d'Especialistes de Muntanya i Escalada del cos d'Agents Rurals de la Generalitat de Catalunya. La tasca dels membres d'aquesta Unitat és essencial per tal de poder estudiar els nius i, en cas de fracàs reproductor, recollir-ne les restes que s'hi troben. També són els membres de la UEME els que instal.len les cameres de vídeo que ens proporcionen imatges de l'interior dels nius. 

Consulteu el projecte Dins el niu del trencalòs per a més informació.

Imatge: Diego García Ferrer    

Miquel Flores (a la dreta) i Carles Barri (a l'esquerra) inicïen el descens a un niu de trencalòs.  Tots dos son membres de la Unitat d'Especialistes de Muntanya i Escalada del cos d'Agents Rurals de la Generalitat de Catalunya. El seu paper és essencial a l'hora de recollir restes dels nius que fracassen o d'instal.lar les pètites cameres de video que ens ofereixen imatges de les interioritats del niu. 

Consulteu el projecte Dins el niu del trencalòs per a més informació.

Imatge: Diego García Ferrer  

Restes diverses trobades en un niu de trencalòs. Es poden apreciar restes òssies, que permeten als investigadors determinar la dieta. A la part superior esquerra es pot apreciar un excrement (sembla talment un guix) i a la central-dreta un crotal d'una resta d'un animal domèstic.

 Imatge: Antoni Margalida

Un trencalòs adult sobrevola una àrea muntanyosa del Pirineu català. Les seves parts ventrals ataronjades contrasten amb les ales fosques. La cua és llarga i té forma de rombe, mentre que les ales són relativament afinades i anguloses. Bon volador, aprofita tota mena de corrents d'aire per a remuntar-se i carenejar amb poc esforç.

Imatge: Jordi Bas