I la resposta és...

Efectivament, l’alçada d’una onada mar endins disminueix a mesura que s’acosta al litoral. El motiu principal de la possible disminució de l'alçada d'onada és per la disminució de la fondària del fons marí. El front d’onades no és perpendicular a la costa, sinó que per raons de corrents i d’altres, està esbiaixada respecte a la línia de la costa. Això genera que una part del front d’ona es refracti, és a dir, canviï de direcció, ja que a mida que disminueix la profunditat, la cresta de les onades va girant, posant-se paral·lela als contorns batimètrics, i si l'onatge incideix molt obliquament això pot provocar un "allargament de les crestes" i una dispersió important de l'energia (és a dir una disminució important de l'alçada d'ona local). En canvi, si l'onatge incideix perpendicularment no hi haurà variació de l'alçada d'onada entre aquestes dues profunditats. Això passa a la costa catalana entre els 50 i 10 metres de fondària.

Entre els 10 m de profunditat i els 2-3 m de profunditat (seguint l’exemple de la costa catalana), el fons marí és menys profund i comença a augmentar l'alçada d'onada (perquè disminueix la velocitat de propagació i les onades s'apilonen) fins que les onades trenquen, i per tant perdent l’altura inicial.

Entre els 2-3 m de fondària i la línia de costa les onades dissipen pràcticament tota la seva energia (que es transmet a la columna d'aigua provocant corrents i transport de sediment). Aquí sí que hi ha una certa pèrdua d'energia de les onades per fricció amb el fons, però que és molt menor que la dissipació d'energia per ruptura.

Existeixen equacions que permeten modelitzar l’onatge que arriba a la costa. Diferents grups de recerca del món hi treballen, entre ells un equip del departament de Física aplicada de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC).